Malau­ra­da­ment, aquesta set­mana el món del bàsquet ha estat mar­cat per la mort de José Luis Abós, el tècnic del CAI Sara­gossa els últims cinc anys. Una merda de notícia, ara que fa poc més d'un any que també ens va dei­xar un altre entre­na­dor, l'històric i únic Manel Comas, tots dos, a més, per culpa de la mateixa malal­tia. D'Abós em diuen els que més el van conèixer que era un entre­na­dor nor­mal, tret que avui dia sem­bla difícil de tro­bar. No es posava nerviós, mai havia tin­gut un afany de pro­ta­go­nisme en la seva ante­rior etapa com a aju­dant tècnic de diver­sos clubs, com el Casa­de­mont Girona, en què va estar amb Juan Lla­neza, pri­mer, i Edu Tor­res, després. Per acla­mació popu­lar, a Sara­gossa ja es demana que el pavelló Príncep Felip de la ciu­tat ara­go­nesa porti el seu nom.​No sé si ha de ser així, però el que segur que se li ha de fer és un reco­nei­xe­ment per no obli­dar mai un refe­rent del bàsquet, sobre­tot a Sara­gossa, ciu­tat on va néixer. Sen­tir dir d'Abós que mai es posava nerviós, que tenia lògica, cri­teri, il·lusió i que era un ena­mo­rat del bàsquet ha fet que em vin­gues­sin al cap les parau­les de David Navarro, el juga­dor del Mora­Banc Andorra, que expli­cava en una entre­vista a L'Espor­tiu: “De vega­des, sem­bla men­tida, costa tro­bar tècnics que tin­guin lògica i facin coses nor­mals.” I també m'ha vin­gut al cap Peñarroya. És per això que m'agrada molt que el club andorrà hagi con­fiat en ell, un entre­na­dor que està tenint una car­rera acce­le­rada com a tècnic, però que dis­posa de tots els conei­xe­ments que va adqui­rir com a juga­dor. Mol­tes cops es bus­quen entre­na­dors estran­gers, amb experiència i es dei­xen esca­par tècnics que tenim davant dels mor­ros, en els quals no es con­fia. Tam­poc quan va arri­bar Abós a Sara­gossa es pen­sava que podria tor­nar a situar el CAI entre els millors de l'ACB i retor­nar-lo a Europa. Peñarroya ja ha tor­nat l'Andorra a l'ACB i estic con­vençut que el seu equip farà par­lar en el futur més imme­diat.