La imatge, la deuen haver vist, mitjançant un enllaç a les xarxes socials. És un camp de golf a Melilla amb una tanca que intenten superar uns immigrants. Demagògia, defensen alguns. Impactant, si més no. I a partir d'aquí el debat, també, des del cantó de la societat dels esportistes que juguen, relaxats.

La foto va començar a circular dimecres. Vaig anar a dormir tard, com a mínim més que normalment. Des de la distància, seguia el desenllaç d'un partit d'handbol. D'un equip totalment amateur contra un altre que un any abans jugava en la mateixa lliga i que, en el seu primer any en la màxima categoria, ocupa el cinquè lloc. Al mateix temps, veia un vídeo dels aficionats del Roma, aplaudint el seu equip després d'encaixar una golejada històrica. Va perdre, el Bordils. Empataven, a 20 segons i en inferioritat. I en el temps mort l'entrenador, que ja fa anys, didàctic, em va comparar el seu esport amb el rugbi, va ordenar una jugada. Per guanyar. L'executor –es perd la meitat dels partits per motius laborals– va fallar i, en l'acció següent, l'equip professional va sentenciar. Professional. Recordava llavors un directiu del club que, l'endemà (abans-d'ahir), els seus jugadors treballaven. I en feines no pas relaxades.

A la mateixa hora, a Anfield, un futbolista lamentant la diferència de temps de recuperació que tindria respecte de l'equip contra el qual juga aquesta tarda. Guapo, ric, famós, argumentava que per a un esportista professional un dia es nota molt. Molt guapo, molt ric i molt famós. I molt car, el seu fitxatge. Finançat per una entitat rescatada amb diner públic mentre els seus dirigents... Hi seran, avui a la llotja? Per cert, recuperin la carta d'un jugador de rugbi a aquest esportista després que es queixés d'una entrada per darrere, en l'anterior jornada de Champions. Li havien fet una entrada per darrere i comparava l'acció amb l'esport col·lectiu més noble que hi ha. Val molt la pena. Molt.