Les persones que es mantenen físicament actives per la seva feina o perquè practiquen algun esport de manera regular, gaudeixen d'un estat de salut general millor que els que no ho fan. Aquest és un fet tan demostrat que ja és habitual recomanar la pràctica d'activitat física o d'esport tant per prevenir com per complementar el tractament d'un gran nombre de malalties. Però també és cert que les persones físicament actives o que practiquen esport regularment pateixen més lesions de l'aparell locomotor que els sedentaris. Entenem com a lesió aquella molèstia o dolor d'algun os, articulació o múscul que apareix a conseqüència d'un cop, un esquinç o d'una mala postura. També pot estar causada per la repetició exagerada d'un mateix gest, com ara saltar, xutar, córrer o fer flexions. Un fet similar passa en el món laboral, en què s'observa que, en algunes feines, determinades lesions són més freqüents quan un mateix gest s'ha de repetir contínuament. Aquest és el cas de l'esport d'alt nivell, en què la lesió esportiva es presenta de manera similar a la patologia laboral. Els practicants de determinats esports presenten unes lesions específiques, l'aparició de les quals ve facilitada per les característiques de l'esport o pel tipus d'implements esportius utilitzats. Generalment, aquests esportistes disposen d'un equip tècnic (entrenador, preparador físic, metge, fisioterapeuta, etc.) que coneix aquesta problemàtica i es fan accions preventives per tal d'evitar-les o almenys disminuir la repercussió que poden tenir sobre el rendiment.

Si ens fixem en l'esport que disposa de més mitjans econòmics i, per tant, tècnics, el futbol, no és infreqüent llegir als diaris que un jugador deixa de jugar una o diverses setmanes perquè té una lesió. L'entrenador també pot decidir que descansi alguna setmana, perquè el reserva per a un partit determinat. I és que una de les mesures més importants per tenir un bon rendiment i per no patir lesions és la recuperació de la fatiga. Per tal de recuperar totalment la fatiga, s'ha de descansar durant el temps de recuperació. Entenem com a temps de recuperació el que va des de la finalització de l'exercici fins a la tornada a la normalitat de la capacitat física de treball. Si se segueix entrenant tot i no estar totalment recuperats el risc de patir lesions o d'emmalaltir augmenta. El conflicte està servit si el calendari esportiu els obliga a competir quan no estan totalment recuperats, cosa freqüent en les lligues professionals. La falta de recuperació de la fatiga és al darrere de moltes baixades de rendiment i de lesions greus o de repetició.

De tota manera, també cal saber que és impossible mantenir la forma física al cent per cent durant tota la temporada. Això significa que cal fer una planificació de l'entrenament durant la temporada amb l'objectiu d'estar al màxim en les dades de competició més importants. En aquesta planificació s'han de tenir en compte els descansos per tal de respectar els temps de recuperació. Aquesta és la primera tasca que s'ha de fer per a la prevenció de les lesions.

Per contra, els esportistes amateurs sovint comencen a exercitar-se sense tenir res d'això en compte. Es compren tot l'equipament esportiu que se'ls recomana, però no consulten cap professional per tal de planificar una mica l'entrenament. Els professionals competents són els graduats en ciències de l'activitat física i l'esport. Pot ser útil la figura de l'entrenador personal, però seria desitjable que aquesta figura anés associada a una certificació de coneixements suficients, cosa que no sempre es dóna.

Una altra qüestió que es planteja al que practica activitat física o esport és qui consultar quan apareix una lesió o, encara més, qui consultar per evitar que aparegui qualsevol tipus de lesió. Aquest problema no sol afectar els esportistes d'alt nivell, ja que en l'equip tècnic sovint hi ha personal sanitari, fisioterapeuta i/o metge, que, juntament amb els altres tècnics, determinen les tasques de prevenció i fan els tractaments corresponents. Respecte als esportistes federats, és obligatori que la federació corresponent contracti una assegurança que cobreixi la lesió produïda per la pràctica de l'esport. Però l'esportista amateur que no està federat és, sovint, qui no sap on anar quan es lesiona.

Catalunya té un llarga tradició esportiva que ha fet que hi hagi un bon nivell tècnic en la medicina de l'esport. Des de fa temps existeixen molts centres mèdics on s'ofereix aquest servei als esportistes amateurs i professionals. La Generalitat de Catalunya els exigeix, des del principi d'aquest any 2014, que obtinguin una acreditació específica per tal de garantir la qualitat de l'assistència sanitària. Existeixen tres tipus d'acreditació: nivell 1 o inicial, nivell 2 o avançat i nivell 3 o preferent. L'acreditació de nivell I permet estendre els certificats mèdics d'aptitud esportiva; l'acreditació de nivell 2 permet el control i seguiment d'esportistes d'esports de risc o especials i de màxim rendiment, dins dels procediments de control i valoració biològica de l'entrenament esportiu i l'acreditació de nivell 3 és pels centres i serveis que desenvolupen protocols de seguiment específic de les lesions i malalties derivades de la pràctica esportiva de màxim rendiment.

Les actuacions enfocades a la prevenció, que són útils per als esportistes d'alt rendiment es poden aplicar perfectament a l'esportista amateur, però sense perdre de vista que per al professional és la seva manera de guanyar-se la vida i que això comporta riscos que l'esportista amateur no té cap necessitat d'assumir.

Finalment, l'únic important és gaudir.