La prevenció de les lesions

Les per­so­nes que es man­te­nen física­ment acti­ves per la seva feina o perquè prac­ti­quen algun esport de manera regu­lar, gau­dei­xen d'un estat de salut gene­ral millor que els que no ho fan. Aquest és un fet tan demos­trat que ja és habi­tual reco­ma­nar la pràctica d'acti­vi­tat física o d'esport tant per pre­ve­nir com per com­ple­men­tar el trac­ta­ment d'un gran nom­bre de malal­ties. Però també és cert que les per­so­nes física­ment acti­ves o que prac­ti­quen esport regu­lar­ment patei­xen més lesi­ons de l'apa­rell loco­mo­tor que els seden­ta­ris. Ente­nem com a lesió aque­lla molèstia o dolor d'algun os, arti­cu­lació o múscul que apa­reix a con­seqüència d'un cop, un esquinç o d'una mala postura. També pot estar cau­sada per la repe­tició exa­ge­rada d'un mateix gest, com ara sal­tar, xutar, córrer o fer fle­xi­ons. Un fet simi­lar passa en el món labo­ral, en què s'observa que, en algu­nes fei­nes, deter­mi­na­des lesi­ons són més freqüents quan un mateix gest s'ha de repe­tir contínua­ment. Aquest és el cas de l'esport d'alt nivell, en què la lesió espor­tiva es pre­senta de manera simi­lar a la pato­lo­gia labo­ral. Els prac­ti­cants de deter­mi­nats esports pre­sen­ten unes lesi­ons específiques, l'apa­rició de les quals ve faci­li­tada per les carac­terísti­ques de l'esport o pel tipus d'imple­ments espor­tius uti­lit­zats. Gene­ral­ment, aquests espor­tis­tes dis­po­sen d'un equip tècnic (entre­na­dor, pre­pa­ra­dor físic, metge, fisi­o­te­ra­peuta, etc.) que coneix aquesta pro­blemàtica i es fan acci­ons pre­ven­ti­ves per tal d'evi­tar-les o almenys dis­mi­nuir la reper­cussió que poden tenir sobre el ren­di­ment.

Si ens fixem en l'esport que dis­posa de més mit­jans econòmics i, per tant, tècnics, el fut­bol, no és infreqüent lle­gir als dia­ris que un juga­dor deixa de jugar una o diver­ses set­ma­nes perquè té una lesió. L'entre­na­dor també pot deci­dir que des­cansi alguna set­mana, perquè el reserva per a un par­tit deter­mi­nat. I és que una de les mesu­res més impor­tants per tenir un bon ren­di­ment i per no patir lesi­ons és la recu­pe­ració de la fatiga. Per tal de recu­pe­rar total­ment la fatiga, s'ha de des­can­sar durant el temps de recu­pe­ració. Ente­nem com a temps de recu­pe­ració el que va des de la fina­lit­zació de l'exer­cici fins a la tor­nada a la nor­ma­li­tat de la capa­ci­tat física de tre­ball. Si se segueix entre­nant tot i no estar total­ment recu­pe­rats el risc de patir lesi­ons o d'emma­lal­tir aug­menta. El con­flicte està ser­vit si el calen­dari espor­tiu els obliga a com­pe­tir quan no estan total­ment recu­pe­rats, cosa freqüent en les lli­gues pro­fes­si­o­nals. La falta de recu­pe­ració de la fatiga és al dar­rere de mol­tes bai­xa­des de ren­di­ment i de lesi­ons greus o de repe­tició.

De tota manera, també cal saber que és impos­si­ble man­te­nir la forma física al cent per cent durant tota la tem­po­rada. Això sig­ni­fica que cal fer una pla­ni­fi­cació de l'entre­na­ment durant la tem­po­rada amb l'objec­tiu d'estar al màxim en les dades de com­pe­tició més impor­tants. En aquesta pla­ni­fi­cació s'han de tenir en compte els des­can­sos per tal de res­pec­tar els temps de recu­pe­ració. Aquesta és la pri­mera tasca que s'ha de fer per a la pre­venció de les lesi­ons.

Per con­tra, els espor­tis­tes ama­teurs sovint comen­cen a exer­ci­tar-se sense tenir res d'això en compte. Es com­pren tot l'equi­pa­ment espor­tiu que se'ls reco­mana, però no con­sul­ten cap pro­fes­si­o­nal per tal de pla­ni­fi­car una mica l'entre­na­ment. Els pro­fes­si­o­nals com­pe­tents són els gra­du­ats en ciències de l'acti­vi­tat física i l'esport. Pot ser útil la figura de l'entre­na­dor per­so­nal, però seria desit­ja­ble que aquesta figura anés asso­ci­ada a una cer­ti­fi­cació de conei­xe­ments sufi­ci­ents, cosa que no sem­pre es dóna.

Una altra qüestió que es plan­teja al que prac­tica acti­vi­tat física o esport és qui con­sul­tar quan apa­reix una lesió o, encara més, qui con­sul­tar per evi­tar que apa­re­gui qual­se­vol tipus de lesió. Aquest pro­blema no sol afec­tar els espor­tis­tes d'alt nivell, ja que en l'equip tècnic sovint hi ha per­so­nal sani­tari, fisi­o­te­ra­peuta i/o metge, que, jun­ta­ment amb els altres tècnics, deter­mi­nen les tas­ques de pre­venció i fan els trac­ta­ments cor­res­po­nents. Res­pecte als espor­tis­tes fede­rats, és obli­ga­tori que la fede­ració cor­res­po­nent con­tracti una asse­gu­rança que cobreixi la lesió produïda per la pràctica de l'esport. Però l'espor­tista ama­teur que no està fede­rat és, sovint, qui no sap on anar quan es lesi­ona.

Cata­lu­nya té un llarga tra­dició espor­tiva que ha fet que hi hagi un bon nivell tècnic en la medi­cina de l'esport. Des de fa temps exis­tei­xen molts cen­tres mèdics on s'ofe­reix aquest ser­vei als espor­tis­tes ama­teurs i pro­fes­si­o­nals. La Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya els exi­geix, des del prin­cipi d'aquest any 2014, que obtin­guin una acre­di­tació específica per tal de garan­tir la qua­li­tat de l'assistència sanitària. Exis­tei­xen tres tipus d'acre­di­tació: nivell 1 o ini­cial, nivell 2 o avançat i nivell 3 o pre­fe­rent. L'acre­di­tació de nivell I per­met esten­dre els cer­ti­fi­cats mèdics d'apti­tud espor­tiva; l'acre­di­tació de nivell 2 per­met el con­trol i segui­ment d'espor­tis­tes d'esports de risc o espe­ci­als i de màxim ren­di­ment, dins dels pro­ce­di­ments de con­trol i valo­ració biològica de l'entre­na­ment espor­tiu i l'acre­di­tació de nivell 3 és pels cen­tres i ser­veis que desen­vo­lu­pen pro­to­cols de segui­ment específic de les lesi­ons i malal­ties deri­va­des de la pràctica espor­tiva de màxim ren­di­ment.

Les actu­a­ci­ons enfo­ca­des a la pre­venció, que són útils per als espor­tis­tes d'alt ren­di­ment es poden apli­car per­fec­ta­ment a l'espor­tista ama­teur, però sense per­dre de vista que per al pro­fes­si­o­nal és la seva manera de gua­nyar-se la vida i que això com­porta ris­cos que l'espor­tista ama­teur no té cap neces­si­tat d'assu­mir.

Final­ment, l'únic impor­tant és gau­dir.