El futbol apassiona perquè mai no ha perdut la condició de joc, fàcil d'entendre, a l'abast de tothom. I és un joc d'errades, de donar facilitats al rival o no donar-ne. Pots empassar-te una allau d'informació prèvia, una cascada d'anàlisis, que tot queda en suspensió i perd el seu teòric valor quan la pilota comença a rodar. Si, a sobre, et situes en avantatge a les primeres de canvi, pensaràs que el vent bufa a favor. Quan les forces van anivellades i l'adversari mostra també el seu pou de talent, la rèplica pot anar-se'n al pal, com en la doble rematada de Benzema, i creure que la sort ve de cara. Tocava rematar la feina, i parlaràs d'enorme encert o criticaràs la presumpta errada de Messi quan Iker li va traure de genoll i per mil·límetres la que hauria estat l'oportunitat definitiva, el 0-2 inapel·lable que hauria obert, un cop més, les portes del cel just allà on històricament senties la representació de l'infern. Perdones i ho pagues, assegura un dels tòpics bàsics, sentència del futbol. I comences a recordar París, no com Bogart i Bergman a Casablanca, res de romanços ni idil·lis. T'assembles de nou al Barça desmuntat a la capital francesa que va concedir aquell excés d'oportunitats de redempció aprofitades pel PSG. Si l'espifies, de res val que mantinguis la identitat, que toquis, que sàpigues defensar amb la pilota, que li neguis opció al rival, que llueixis detalls de tota mena, fins i tot individuals, com demostrar que la jerarquia del gran Xavi mereix respecte etern. Si l'espifies, se'n va tota la botifarra per terra.

La toques amb la mà allà on no toca, serà pel fatalisme d'una relliscada o per intervenció dels déus contraris, i ja la comences a ballar. Aleshores, facilites la revifada, són molt bons, juguen a casa, i ara, alerta, els agrada tocar-la i arribar, mostren fatxa d'equip, just al contrari del que abans tantes vegades denunciaves, quan només sortien cames ajudeu-me al contraatac i lluïen una descomunal pegada capaç de forçar el KO així que badessis. I anit vas badar, un altre cop, com a la Champions, com al Parc dels Prínceps. Cau el segon i el fa de cap el personatge detestat, sol com un mussol. Deixes de controlar, se't trenca el matx, se t'esmuny el control dels dits i concedeixes ja el tret de gràcia quan sumes una inversemblant col·lecció de pífies consecutives després d'un córner en atac. T'has fet l'harakiri.

3-1, oblida-te'n, i ja no val la ratxa d'imbatibilitat, ni el debut prometedor de l'uruguaià, ni guanyar els febles per ofici abans de caure contra aquells, ai las, que tenen cara, ulls i talent suficients per replicar-te. Ara, sembla que el joc torna a la casella de sortida. Ai, quan Mascherano és el millor al darrere. Ai, amb la defensa permeable malgrat la contenció d'Alves. Ai, amb l'eix central, que no dóna cap consistència. Allunyes de seguida el punt de mira i comproves que has cedit la iniciativa de la temporada al Madrid, ara crescut, mentre tornes a sembrar dubtes sobre la teva capacitat actual d'enfrontar-te als millors d'igual a igual. Has tornat a ensopegar amb la mateixa pedra: contra els bons no pots errar, no pots concedir ni la mínima facilitat, perquè aleshores perds i se't queda aquesta cara. Un rictus entre preocupat i badoc.