Targeta groga
Inici per esvair dubtes: el Madrid va ser el just guanyador del partit contra el Barça. Dit això, i a risc de portar penjant tots els planys culers, no puc evitar girar el mitjó. A la segona part, quan el Barça començava a semblar desbordat, em vaig preguntar si s'assemblava als moments més baixos de l'any passat. Però no ben bé. A diferència de l'any passat, aquest Barça està en construcció. Com a mínim, hi ha consciència d'una fórmula i etapa esgotades i acabades, no de model de joc (digueu-me romàntica, però em segueixo sense canviar per l'autobús defensant al darrere que també es va veure al Bernabéu). Luis Enrique ha reconegut la necessitat d'uns canvis que va activant, progressivament, però sense que li tremoli el pols. Potser no sempre l'encerta, però és valent. I això ho havíem perdut. Dissabte va plantejar una alineació amb riscos: alguns no van resultar, però tenien un sentit. Curiosament, el retorn a una fórmula del passat –el mig del camp gloriós, Busquets, Iniesta i Xavi– va certificar el final definitiu d'aquesta fórmula (no dels seus jugadors). En el seu debut, Luis Suárez es va demostrar desconnectat amb els companys; tanmateix, algun dia havia de debutar i, segurament, millor que ho fes com més aviat millor. (Millor també que derrotes d'aquesta mena es produeixin ara i no a la primavera).
Després hi va haver els errors: els primers i més determinants, molt concrets, absurds o de mala sort. El penal de Piqué consigna un pèssim estat de forma que el converteix en l'últim central de l'equip. En les jugades a pilota parada –tot i guanyar alçada amb l'alineació–, els vells problemes. I en el tercer gol, jugada ximpleta, falta d'entesa i malastrugança. Cada gol madridista i el seu moment van ser estocades que van portar la deriva. No és que minimitzi el mal joc ni busqui caps de turc, sinó explicacions més palpables de per què algunes coses que podien haver rutllat no ho van fer. No obstant i això, l'equip sembla en el camí de buscar noves fórmules. Camí costerut i lent (i aquest és el problema), però el camí hi és: bé que hem vist el millor Neymar i una nova versió de Messi –després de deu anys fent-nos feliços– o un nou mig del camp amb Rakitic. Després d'un clatellot al Bernabéu tot això sona impopular. Però hi ha més esperança ara, després d'aquesta derrota, que no pas de la victòria per 3-4 de l'any passat. Per tot plegat el partit del Barça és només de targeta groga, una amonestació que va agafar una càrrega simbòlica. Són aquelles coses que mai canvien: la primera targeta del partit va ser per a Messi al minut 9 (nou!). La primera targeta madridista va ser al minut 74 (incomprensible) i l'última, al minut 93, per a algú que guanyava 3-1, que ja havia marcat un gol i que va haver de donar una coça a un rival. En qualsevol cas, gràcies, Cristiano, per haver demostrat una vegada més per què mai seràs el millor del món.