És el club més tendre de la LEB Or –es va fundar l'estiu del 2012 per no ser presoner dels deutes del CE Lleida i la conjuntura li va permetre saltar immediatament al llindar de l'elit–, si bé ha viscut tants passatges en aquests dos anys que sembla que tingui més longevitat. Afortunadament, el Força Lleida ha volatilitzat tota la polèmica extraesportiva que el va rodejar durant el primer curs de vida. A la pista, l'equip donava la cara –va entrar a play-off i va caure contra el Palència (2-3)–, però fora, els impagaments eren constants. Fins al punt que els jugadors van amenaçar més d'una vegada de fer vaga. I és que no era tan sols un problema de falta de liquiditat, sinó de duplicitat de contractes i falsificació de firmes. Els jugadors en tenien uns i, a la FEB, se'ls havien entregat uns altres amb salaris menors. Tot, segons el club del Segrià, perpetrat per Edu Torres, paradoxalment el seu impulsor i fundador.

Ara, Torres està molt lluny –va ser fulminat a l'instant el novembre del 2012 i ara dirigeix el Dongguan Snow Wolf, de la segona divisió xinesa– i l'entitat viu en una pau interna. Té bases econòmiques sòlides de futur gràcies a un acord plurianual amb les institucions signat a l'estiu; sap (i així actua) que no pot estirar més el braç que la màniga, i esportivament està consolidat en la categoria. Que pel que fa a aquest últim aspecte vagi com una seda en té la culpa Joaquín Prado. L'adéu d'Edu Torres li va assignar també les tasques de direcció esportiva, a les que ja tenia com a tècnic de la primera plantilla. I, partint d'un pressupost mínim i que any a any es va reduint, ha sabut treure suc de la matèria primera que ha tingut. No es va classificar per al play-off el curs passat per culpa de l'average, però l'evolució individual i col·lectiva va ser notòria a final de curs. Tant és així, que el gros de peces de pes han deixat el Força Lleida, atrets per propostes més suculentes. Ho va fer a mitjan curs Milutinovic, ara al Partizan, per anar-se'n a la primera divisió grega, i a l'estiu el van seguir Matulionis i Llorca, tots dos cap a Lugo. El club ho viu amb la resignació de qui no té la capacitat econòmica per retenir els pilars. És llei de vida o, més ben dit, llei del mercat, la que obliga Prado a regirar-lo cada estiu per configurar una plantilla competitiva. No comptant els jugadors de la base (De Celis i Sevillano), tant sols Sutina i Simeón han estat els tres cursos al club i només un altre, més d'un (Alzamora). En total, 26 jugadors han defensat el Força Lleida en els darrers tres anys. No és el que desitjaria la parcel·la tècnica, però les circumstàncies manen.

El treball, preferentment amb els joves, també té el seu punt positiu. I és la confiança que el Força Lleida es comença a guanyar perquè hi hagi clubs que els cedeixin joves valors perquè es foguegin. Va passar el curs passat amb Víctor Arteaga (Múrcia) i Esben Reinholt, cedit pel Sàsser i que ara ha anat a l'Spirou, a Bèlgica. En aquest exercici, ha estat l'Estudiantes qui hi ha enviat, i no aleatòriament, Fran Guerra. Amb Joaquín Prado com a capatàs d'operacions, el Força Lleida s'ha convertit ja en un destí seductor com a trampolí cap a altres entitats de més pes. Només així es pot explicar l'arribada de Kaufmanis, el màxim anotador el curs passat (19,5 punts) en la Lliga Bàltica. Una competició que, tot sigui dit, ja no és la de fa uns anys, ja que els equips capdavanters –cas de Zalgiris i Lietuvos– han marxat a la VTB, però encara hi ha cert nivell. La vinculació del tècnic amb la FEB –ha estat a l'estiu assistent d'Espanya sub-18– també permet a Prado estar al dia del mercat europeu i, d'aquí ha aparegut l'estonià Sven Kaldre. Si bé la pretemporada no va ser gens positiva –la derrota contra el CBT en les semifinals de la Lliga Catalana va afectar–, l'equip va teixint una identitat i a hores d'ara es troba 2-1 després de vèncer l'Ourense. La maquinària carbura i ja hi ha qui té un ull a Lleida per veure si s'hi pot pescar a l'estiu. El cicle de cada any.