Ancelotti és ara “Carlo Magno” després de passar per sobre del Barça de Luis Enrique, però la temporada passada va caure al Camp Nou (2-1) i al Bernabéu (3-4) i les portades no eren tan generoses. Aquell Madrid estava iniciant una evolució i ara està més consolidat; té virtuts que ja tenia abans i d'altres que ha incorporat i ha après a explotar-les totes; té molt més clar què vol, quan i en quina mesura. El Barça d'ara és el Madrid de fa un any. Armat, competitiu, temible, però només un embrió del que pot arribar a ser. Luis Enrique ha iniciat l'evolució, però l'equilibri ideal no es troba així com així. Atacar i defensar, verticalitzar i controlar, renovar i conservar, arriscar i assegurar... El tècnic blaugrana ha marcat el rumb durant els dos primers mesos de competició, però dissabte al Bernabéu el discurs va sonar diferent. Deu ser difícil no jugar la carta Luis Suárez; és difícil no fiar-se del virtuosisme de Busquets, Xavi i Iniesta; ha de ser difícil no entregar-se a la lògica d'una defensa tan semblant a la de Wembley 2011 (Mathieu per Abidal). Al final, algunes d'aquestes decisions van pesar tant en l'equip i en la derrota com deixar rematar sol Pepe un córner (2-1) o regalar a Isco la pilota del
3-1. Es va parlar molt de l'estrena de Luis Suárez i del trident de luxe amb Messi i Neymar. L'uruguaià va aportar coses en atac, poques però notables, però l'equip va patir molt a la seva esquena. També es va parlar molt de l'entrada de Xavi per garantir el control del joc, però els migcampistes van fer hores extres corrent enrere i van acabar traspassats. I, mentrestant, la banda dreta va ser camp obert per a les arribades d'Isco i Marcelo. Luis Enrique va buscar un equilibri diferent del que havia consolidat fins ara i va relegar (Rakitic) o desplaçar (Mathieu) els únics fitxatges que juntament amb Bravo s'havien infiltrat a l'onze titular. Canvis de discurs, d'equilibri, de cromos... Missatge confús. El Barça va semblar fràgil i va acabar desbordat i desdibuixat. No deu ser casualitat.