No m'agrada posar-me a casa dels altres, però des de dissabte sembla que els veïns hagin entrat en una altra dimensió futbolística. De la magnificència, del perfeccionisme i del bo i millor s'ha passat al desastre més absolut en un tres i no res. I tot per un resultat o per una mala actuació, com si a la vida tots ho féssim sempre bé i no es pogués tenir un mal moment. Acostumats com estem a la resignació, als que disposem de menys recursos, aquestes alteracions ens agraden prou. Acostumats a relativitzar les situacions, l'empat de diumenge passat ens va semblar una jugada del destí, la fragilitat del desvalgut o del no s'hi pot fer res, perquè el resultat estava predeterminat. Cent partits a l'estadi del vuitè poder no està gens malament. Ep, i tots a primera divisió! Que crido el mal temps? Déu me'n guard, només faig una constatació de fet, per si de cas. Ara com ara, i ja ho he escrit altres vegades, la tranquil·litat de l'Espanyol depèn d'assumir la pròpia realitat del que ha de gestionar el cèntim quan els recursos són escassos. De moment, el ritme de la lliga va per a la majoria de clubs com l'Espanyol pels camins de la normalitat. Un aquí caic i allà m'aixeco sense estridències ni convulsions estranyes. Perdre al camp del campió de la lliga passada o empatar a casa tot i xutar infinitat de vegades a portaria no deixen de ser coses del futbol, de les que passen en les millors famílies. I encara que no ho sembli, avui es disputa un títol a l'estadi del Girona. Això de la copa o supercopa de Catalunya, o com es digui, està tan desprestigiat que si no s'omple Montilivi més d'un haurà d'arrencar a córrer. Entre altres coses, pot passar que hi hagi més espectadors a l'estadi contemplant un apassionant Cornellà-Madrid, també de copa, però del Rei. Un desastre que només es podria haver arreglat si Rajoy o algun organisme espanyol de futbol, o de criquet, tant se val, haguessin presentat un recurs d'inconstitucionalitat.