La cultura popular futbolística té una icona, el gol, i un heroi, el golejador. I un antiheroi (en la seva accepció conceptual): el porter. Aquests arquetips són difícils de canviar (per inèrcia, per tradició, per transmissió, per simplificació, per...) i la màxima constatació és que les classificacions individuals sempre han estat monopolitzades per escollir el màxim golejador i el porter menys golejat. Malgrat la proliferació de magnífics analistes i la seva capacitat per fixar el focus en altres aspectes del joc, que lluiten per despullar d'individualisme l'anàlisi d'un joc col·lectiu que té el seu valor en el concepte de grup, aquests esforços continuen restant en petit comitè, passant fred a l'ombra, lluny de l'escalfor dels mitjans de difusió de masses, que estan encaparrats a centrar-se en els aspectes més superficials, més frívols, més comercialitzables (vegeu les múltiples gales de repartiment de premis individuals –altre cop el contrasentit cap a l'essència del joc–, que ens inunden en aquest últim trimestre de l'any).

És en aquest context, potenciat descomunalment pels canals audiovisuals que enlluernen amb la part més efectista i enganyosa els joves esportistes en formació, que lluiten els entrenadors de base. I no es tracta d'un victimisme ploramiques. La feina, gràcies a la sòlida formació d'un tant per cent molt elevat d'entrenadors, és fa. Però hem de reconèixer que hi ha molts actors que podrien propiciar canvi i generar un context per consolidar els missatges i la filosofia d'aprenentatge: des d'una major proliferació d'un exercici periodístic més analític, més conceptual, més formatiu, fins a una coordinació efectiva família-club-tècnics per unificar quin ha de ser el discurs pedagògic, respectar els ritmes de progressió i tenir clar que tot plegat forma part de la potenciació d'una personalitat orientada a la socialització, no a la deïficació.

Però encara estem molt lluny d'aquesta situació ideal. Per exemple, el mateix dia que s'encoratja a un nen a xutar amb la seva cama dèbil perquè així ho requereix la situació –posant al davant l'adquisició de nous recursos a el fet de fer gol–; es proposa com a candidat a millor gol de l'any un colpeig de rabona (reconeixent el gran gest tècnic) del davanter argentí del Tottenham d'Eric Lamela. O com es qualifica de “fortachón” o es destaca, només “el desplegament físic” d'un jugador quan la seva intel·ligència tàctica i la seva gran capacitat per col·locar-se bé és la clau de volta del sistema defensiu del seu equip. Això és el que va passar amb el migcampista del Chelsea Matic, que es va fer un tip de tallar línies de passades contra el Manchester United i es va convertir en un jugador capital del conjunt londinenc sense que li fes falta tocar la pilota. Però, és clar, i perdoneu la demagògia premeditada, encara no es donen premis als jugadors que tallen més línies de passada o al futbolista que millor juga sense pilota.