Qui paga, mana, sempre s'ha dit. I qui la fa, l'ha de pagar, també assegura la saviesa popular. Introduïm el tema amb el comentari d'un amic que va estudiar la famosa due dilligence del Barça per ratificar una certesa: aquells que auditen, per molt prestigiosa que sigui l'empresa, acabaran donant-te la raó en matèria de números i acceptant qualsevol maquillatge financer. Bàsicament, per això pagues, per això els has contractat. Una altra cosa és que sigui independent o convocat per tercers. Som-hi: el jutge ha dictat sentència per l'acció de responsabilitat i el panorama barcelonista s'ha capgirat com una truita, ha variat la direcció dels vents, que ara bufen a favor d'aquells que, fa quatre dies i gentilesa de la premsa oficialista, eren presentats com a paradigmes de la corrupció i la mala gestió. Fa quatre anys van llançar un bumerang letal forjat en l' interès i, en sec, se'ls ha girat del revés, avança contra ells. Ara, creix la percepció que els movia la rancúnia, l'odi, les ganes d'humiliar els antics companys de junta, reconvertits en enemics d'africana radicalitat. Moltes famílies, disset concretament, han passat un calvari amb què no es pot ser empàtic o solidari quan el vius des de fora. Bàsicament, a tu no et demanen quasi tres milions d'euros, aquesta barbaritat que et pot enfonsar en la misèria, fonamentant la reclamació de càstig en partides col·locades aquí o allà a l'arbitrari compte d'explotació. Ahir, l' actual poder blaugrana es va quedar glaçat, va trigar vuit hores a treure un trist comunicat en què insisteixen en tergiversacions, com si no haguessin rebut prou encara. Avui, el club està aturat en espera que torni Javier Faus d'Àsia i vegin què han de fer, si aprofiten els vint dies de marge per presentar recurs o decideixen callar. Han de triar qui guanya el duel, si els de la línia dura o els entenimentats pactistes. Els seus còmplices, la cuirassada mediàtica que entén el Barça com a part del seu patrimoni, ja ha començat a argumentar, sense esperar ni un sol dia, que millor deixar-ho córrer, mentre apel·la a la necessària “pau social” i s'inventa mil excuses per distraure l'evidència: han fet el ridícul més espantós. I els està bé per manipuladors de la veritat, per presentar-la segons els convenia.

Anit, curiosament, van coincidir en un acte social a Barcelona les dues parts del conflicte. L'ambient pressionava els protagonistes a favor de deixar-ho estar, per aturar-ho aquí, però el bumerang pesa molt i resulta que els té atrapats, es troben lligats de peus i de mans. D'una banda, si ens posem curosos, necessitarien convocar una nova assemblea urgent de compromissaris en un sentit o un altre, tant si volen el recurs com plegar veles. Han d'estar legitimats per continuar en aquesta follia. Però els preocupa la certesa: convocar qui es deu sentir manipulat per aquells arguments de votació i confiança ara rebutjats des de la judicatura? Malament rai. Seguir tossudament fins al final en exigència de responsabilitats? A ningú se li escapa que, quan els toqui cedir relleu a una nova junta, poden acabar morint sota les mateixes armes que han creat, sota una mateixa acció de responsabilitat que els reclami comptes i avals per Qatar, pel traspàs de Neymar, per tantes relliscades judicials. I això, és clar, els té preocupadíssims. Quines ironies.

Des del primer moment, el seu discurs ha estat esbiaixat, no el van redactar segons la veritat, el dret a llei i tants d'aquells valors que pregonen de boca. Recordeu aquella presentació de l'estat de comptes, proper a la fallida, les fotocòpies en blanc i negre, el traspàs de Txigrinski i
el delit per convèncer l'opinió
pública que el club, el nostre club, era un mas robat, un solar després de viure, innegable axioma, la millor època de la centenària existència. Llàstima que l'haguessin portat gent de dubtosa moral. Havien de carregar-se els predecessors i buscaven patent de cors per procurar la
revenja. Fem un incís necessari: no tot és blanc o negre i l'únic capital d'un periodista és l'hemeroteca, patrimoni capaç de demostrar la seva independència. Laporta i els seus van fer prou coses malament. Ells ho saben i ho vam criticar al seu moment. Però no d'aquest calibre, no en sintonia amb les acusacions ordides pels rancuniosos que ara no saben ben bé com seguir, per on tirar. Ha quedat evident quin era el gran pecat dels anteriors: com em definia avui un implicat, ser uns “antisistema”. O dit en altres paraules, catalanistes sense manies ni complexos, gent que no pertanyia a l'establishment barceloní que tant i tants anys
ha maldat en aquesta entitat de tots que sempre han volgut fer seva, de la seva exclusiva propietat. Avui se'ls ha desmuntat l'invent i no saben ben bé com excusar-se, per on tirar.

Tornem-hi: si el país i la societat obressin conforme al que cal esperar d'un marc democràtic sa i madur, ni l'assemblea aplaudiria un convicte de suborn i estafa que fa mans i mànigues per evitar la presó, ni es toleraria que seguissin al timó un minut més gent que ha obrat seguint tèrboles, baixes pulsions emocionals, que ha buscat revenja parapetant-se fins i tot en les mitges veritats i les clares mentides, enganyant el soci i fent-lo votar a pròpia conveniència. Això, ben mirat, és molt més gros que un
Watergate en blaugrana. Segons ens consta, els alliberats per la sentència no volen seguir en la contínua picabaralla, ni fer sang, ni aprofitar la inèrcia del bumerang que ara torna a favor.
Laporta farà demà una roda de premsa –segurament, per sucar-hi pa–, i és palès que se sent
triomfador, però qui hi ha de guanyar és el Barça i qui n'ha d'extreure la lliçó és el soci, el seguidor, per acabar de saber, si encara li calia, qui és qui, com obra cadascú. No creguin la fal·làcia de la “pau social”, no comprin l'excusa convertida en presumpte nou argument. Simplement, han quedat atrapats pel vol implacable d'aquest bumerang de revenja personal que
es van atrevir a llançar portats per l'eufòria dels vots. En aquest cas, serà veritat, per acabar allà on començàvem, la dita que
assegura allò sobre el temps,
capaç de posar cadascú al seu lloc.