‘Titanic'

Explica el meu admi­rat pro­fes­sor Manuel Cas­tells que el poder és la capa­ci­tat estruc­tu­ral d'un actor social per impo­sar la seva volun­tat sobre els altres. I en l'era moderna sem­pre l'ha inten­tat impo­sar a través de les armes (sis­te­mes no democràtics) o a través dels mit­jans de comu­ni­cació de massa (sis­te­mes democràtics). Però tots sabem que, en l'era de les xar­xes soci­als, aquesta idea clàssica s'està esfon­drant com un cas­tell de sorra. Final­ment, doncs, els pode­ro­sos estan per­dent la seva prin­ci­pal eina per con­so­li­dar i aug­men­tar el poder, tot i que s'hi resis­tei­xen de vega­des de manera patètica. Dime­cres es va saber, per exem­ple, que TVE con­trac­tava el direc­tor d'opinió de La Razón (sic) com a nou direc­tor d'infor­ma­tius. És un canal, de fet, tan ante­di­luvià, que no fa entre­vis­tes als res­pon­sa­bles de Podem, la for­mació política que amenaça de rom­pre l'ordre esta­blert a Espa­nya.

Com que pre­ci­sa­ment ara ens tro­bem en la fron­tera entre la nova era de la infor­mació i l'antiga, els vells oli­gar­ques i els seus asses­sors de comu­ni­cació (amb el manual a la mà) encara s'esfor­cen a con­tro­lar per les vies tra­di­ci­o­nals el mis­satge que arriba als ciu­ta­dans. Però els mit­jans tra­di­ci­o­nals, i ja m'hi poso al sac, som el Tita­nic. Hem xocat con­tra l'ice­berg d'inter­net i les vies d'aigua són ja tan grans que el nau­fragi és ine­vi­ta­ble. I ja que hem de morir és pre­fe­ri­ble que ho fem amb certa dig­ni­tat, igual que els músics que van tocar, diu la lle­genda, fins que el transatlàntic es va sub­mer­gir final­ment en l'oblit. Estan en perills els prin­ci­pis bàsics de la ter­mo­dinàmica comu­ni­ca­tiva, la fórmula física exacta que pre­cisa clara­ment que com més gran és el mitjà de comu­ni­cació més gran és la pressió a què es veu sotmès pel poder.

La volun­tat de con­trol s'estén en tots els àmbits, per exem­ple, en la infor­mació espor­tiva, i seré així de genèric. I en tots els mit­jans, és clar, aca­bant pel nos­tre. Quan apa­reix una infor­mació o arti­cle que no és agra­da­ble per a aquell que té un cert poder, imme­di­a­ta­ment apa­reix l'efecte pressió. Pas­sem de la física tra­di­ci­o­nal, a les matemàtiques pures. Quan, en canvi, la infor­mació és agra­da­ble per a aquell que desitja con­tro­lar-la, hi ha algú en algun des­patx que té una sen­sació dolça, com Leo­nardo Di Caprio. “Sóc el rei del món”, sense saber que el vai­xell està con­dem­nat. Així, reco­nei­xent que les xar­xes soci­als –com he expli­cat aquí mateix en algun altre arti­cle– no són el mirall de la rea­li­tat, encara menys ho són els mit­jans tra­di­ci­o­nals, tan ato­mit­zats que, almenys a Cata­lu­nya, és impos­si­ble que puguin influir deci­si­va­ment en el pen­sa­ment d'una mínima majo­ria, val­gui la con­tra­dicció. Només cal revi­sar els índexs d'audiència com­bi­nats per veure que som súbdits d'un regne de tai­fes comu­ni­ca­tiu.

Havent expres­sat resu­mi­da­ment la teo­ria de com es con­tro­len (o s'inten­ten con­tro­lar) els mit­jans com els nos­tres, ara la meva intenció és la de defen­sar la nos­tra tímida resistència –i parlo d'anar con­tra una llei de la física uni­ver­sal– res­pecte de tots els que ens volen mar­car una línia. Però voler no sem­pre és poder. Come­tem errors, petits i grans, però aquí els que opi­nem ho fem lliu­ra­ment i els que infor­mem, també.