‘Titanic'
ja no hi ha qui
ho salvi
Explica el meu admirat professor Manuel Castells que el poder és la capacitat estructural d'un actor social per imposar la seva voluntat sobre els altres. I en l'era moderna sempre l'ha intentat imposar a través de les armes (sistemes no democràtics) o a través dels mitjans de comunicació de massa (sistemes democràtics). Però tots sabem que, en l'era de les xarxes socials, aquesta idea clàssica s'està esfondrant com un castell de sorra. Finalment, doncs, els poderosos estan perdent la seva principal eina per consolidar i augmentar el poder, tot i que s'hi resisteixen de vegades de manera patètica. Dimecres es va saber, per exemple, que TVE contractava el director d'opinió de La Razón (sic) com a nou director d'informatius. És un canal, de fet, tan antediluvià, que no fa entrevistes als responsables de Podem, la formació política que amenaça de rompre l'ordre establert a Espanya.
Com que precisament ara ens trobem en la frontera entre la nova era de la informació i l'antiga, els vells oligarques i els seus assessors de comunicació (amb el manual a la mà) encara s'esforcen a controlar per les vies tradicionals el missatge que arriba als ciutadans. Però els mitjans tradicionals, i ja m'hi poso al sac, som el Titanic. Hem xocat contra l'iceberg d'internet i les vies d'aigua són ja tan grans que el naufragi és inevitable. I ja que hem de morir és preferible que ho fem amb certa dignitat, igual que els músics que van tocar, diu la llegenda, fins que el transatlàntic es va submergir finalment en l'oblit. Estan en perills els principis bàsics de la termodinàmica comunicativa, la fórmula física exacta que precisa clarament que com més gran és el mitjà de comunicació més gran és la pressió a què es veu sotmès pel poder.
La voluntat de control s'estén en tots els àmbits, per exemple, en la informació esportiva, i seré així de genèric. I en tots els mitjans, és clar, acabant pel nostre. Quan apareix una informació o article que no és agradable per a aquell que té un cert poder, immediatament apareix l'efecte pressió. Passem de la física tradicional, a les matemàtiques pures. Quan, en canvi, la informació és agradable per a aquell que desitja controlar-la, hi ha algú en algun despatx que té una sensació dolça, com Leonardo Di Caprio. “Sóc el rei del món”, sense saber que el vaixell està condemnat. Així, reconeixent que les xarxes socials –com he explicat aquí mateix en algun altre article– no són el mirall de la realitat, encara menys ho són els mitjans tradicionals, tan atomitzats que, almenys a Catalunya, és impossible que puguin influir decisivament en el pensament d'una mínima majoria, valgui la contradicció. Només cal revisar els índexs d'audiència combinats per veure que som súbdits d'un regne de taifes comunicatiu.
Havent expressat resumidament la teoria de com es controlen (o s'intenten controlar) els mitjans com els nostres, ara la meva intenció és la de defensar la nostra tímida resistència –i parlo d'anar contra una llei de la física universal– respecte de tots els que ens volen marcar una línia. Però voler no sempre és poder. Cometem errors, petits i grans, però aquí els que opinem ho fem lliurament i els que informem, també.