Si una cosa ha tingut Joan Laporta ha estat que ha cregut en la força de la paraula. I ho ha demostrat en els moments més complicats i també a l'hora dels èxits. Quan ha estat contra les cordes, com quan el seu cunyat Alejandro Echevarría va haver d'acabar dimitint de directiu per pertànyer a la Fundación Francisco Franco i haver-ho negat, va ser capaç de sortir-se'n amb la seva capacitat de dominar l'escena pública amb la força de la paraula. Quan ningú veia arguments per sortir de l'atzucac on ell mateix sovint es ficava, era capaç d'emergir i omplir l'escenari amb la seva presència i la seva habilitat per argumentar, més enllà de vegades del contingut mateix. I també quan va ser l'hora dels èxits, sempre va saber conduir-los on més li va convenir, bàsicament a ressaltar les seves fortaleses i a camuflar les seves debilitats. En el terreny dialèctic ha estat imbatible, de vegades fins i tot quan ni tan sols tenia la raó. I això té molt mèrit. Perquè és el vehicle que condueix a guanyar la partida de les percepcions. Les coses sempre són com són i estan plenes de matisos, però qui té l'habilitat de saber-les embolicar amb un discurs convincent (encara que de vegades destil·li un cert oportunisme i no poca demagògia) no només transmet la percepció que li convé, sinó que complica molt que es qüestioni el tot havent d'entrar al detall i en els matisos.

Però Laporta no només ha estat això. També ha estat sempre un home de fortes conviccions. Sense aquestes dues qualitats hauria estat impossible treure el Barça del forat on estava ficat el 2003. Però també hauria estat impossible sense un altre factor: la col·laboració dels que el van acompanyar en la candidatura guanyadora d'aquelles eleccions del 15 de juny. El pitjor fracàs de Laporta va ser la seva incapacitat per mantenir aglutinada aquella força col·lectiva. Aquell impuls va ser suficient per culminar amb èxit l'etapa amb Frank Rjkaard a la banqueta i la força de les conviccions va servir per engegar l'etapa d'èxit amb Pep Guardiola. Però la institució, el club, les successives directives, han estat més dèbils. Ho van ser els dos últims anys de presidència de Laporta, malgrat els èxits paral·lels de l'equip. I ho han estat els quatre últims anys, amb dimissió inclosa del president Rosell i la presidència qüestionada de Bartomeu. I tampoc no és cap secret que Laporta, tot i estar acompanyat ahir d'uns quants exdirectius, manté males relacions amb uns quants més.

Laporta manté la capacitat comunicativa i les conviccions intactes onze anys després, com va demostrar ahir en la seva compareixença al Col·legi de Periodistes, per gentilesa de la directiva de Rosell i ara Bartomeu, que amb la seva ànsia revisionista l'han tornat a posar al centre de l'actualitat barcelonista. Un cop més, Laporta va construir ahir un relat a partir de la sentència per l'acció de responsabilitat que li va servir per reivindicar el conjunt de la seva obra de govern a la presidència del Barça entre el 2003 i el 2010. Sap que aquest és el seu moment i no va desaprofitar l'ocasió. La raó de vegades és un xut al pal, que pot acabar entrant o anant a fora. Igual com els demandants van edificar el seu revisionisme en els 29 vots de diferència de l'assemblea de compromissaris per engegar l'acció de responsabilitat, ell ara ha ampliat i reforçat el temple de la seva obra de govern amb els 4 milions de saldo a favor que les sumes i restes del jutge Martínez Borrego han establert en la sentència. Té tota la legitimitat per fer-ho, i en bona mesura és de justícia per a la majoria dels altres demandats, que poc van tenir a veure en les decisions i les qüestions personals que van portar a aquest litigi. Igual com els demandants volien tenir raó a partir del que dictés un jutge, Laporta pot esgrimir ara la sentència com a posseïdor de la veritat.

És el que passa per haver convertit el club en l'escenari d'una guerra entre bàndols, cosa que passa no des del 2010, quan es va canviar de directiva, sinó des del 2004, quan es van començar a barallar els mateixos protagonistes. En la guerra hi ha bons i dolents, es guanya o es perd, estàs amb mi o contra mi, ets un covard o un heroi, o mates o et maten. No hi ha terme mitjà. Els que intenten sobreviure al foc creuat i mantenir el sentit comú i el criteri propi tenen les de perdre. Per molts que siguin. El soroll del combat sempre és més fort que l'anàlisi dels matisos. De poc serveix dir ara que el mandat de Laporta va ser globalment un èxit sense precedents, però que va estar farcit de moments i situacions condemnables. O que aquesta etapa de Rosell i Bartomeu ha estat estratègicament un error descomunal, però que també s'han reconduït situacions de manera elogiable. El resultat de les eleccions del 2010 els retrata, a uns i a altres. Va ser el pitjor càstig per a Laporta i el seu llegat, tot i que van ser en plena època d'èxits esportius, cosa que demostra que els socis saben distingir entre unes coses i les altres. Però els últims que ho van entendre així van ser els guanyadors mateix, que en lloc de construir una obra de present pròpia van voler furgar en les restes del passat.

La sentència de Martínez Borrego podria ser un punt d'inflexió. Però perquè ho sigui s'hauria de començar a entendre que la pau social no la decretarà mai un jutge; depèn de la voluntat dels implicats. Més dels que manen al club, com va assenyalar ahir Laporta, però també de tots. També s'hauria d'aprendre que les males gestions ja les castiguen els socis a les urnes, i que en casos flagrants ja hi ha mecanismes per intervenir-hi. I que hi ha espai per a la discrepància, però que les discussions sobre models de club ja tenen lloc i moment en els períodes electorals. És clar que, tot plegat, no pot tenir sentit si abans de res no es deixen a part les qüestions personals. Ara no és que tot depengui de si la junta de Bartomeu presenta recurs contra la sentència. Si hi veuen base, no dubtin que el presentaran. Depèn d'un canvi de mentalitat més profund, i potser d'un canvi de persones.

Després de quatre anys, no és el moment de Rosell ni de Bartomeu, és el moment de Laporta. Això ja ho diu quasi tot. Per bé i/o per mal. Però sobretot, diu que el club, institucionalment, no hauria de continuar pel camí no dels últims quatre anys, sinó de l'última dècada. No en diguem pau social, en tot cas. Diguem-ne sentit comú. I sentit de la responsabilitat.