Medalles que es guardaran en una capsa
Volia escriure sobre el fet que la setmana passada, jugant contra el Real Madrid, el Barça actual va confirmar la fragilitat que s'intuïa i que, de fet, ja s'havia manifestat en l'únic partit anterior de la temporada en què va semblar que es trobava amb un equip (el PSG, que no té el potencial de l'etern enemic que, en fi, sembla molt ben armat) amb prou consistència. Fragilitat evident de la defensa. Fragilitat del mig del camp, que, no s'ha d'oblidar i s'ha de continuar admirant en la memòria agraïda, va ser el millor durant temporades. I fragilitat de la davantera (encara que ara ja es pugui constituir amb tres futbolistes superlatius) si les altres línies no funcionen prou. En fi, són sensacions que, com totes, també són fràgils, perquè tot va canviant per crear-ne d'altres. Tampoc no se sap encara si Luis Enrique serà capaç de fer més consistent aquest equip, però em va semblar que, en la roda de premsa posterior al partit, el seu discurs no només era evasiu, sinó pobre.
Anava a escriure de tot això i, en fi, en part ja ho he fet. Però el cas és que vaig canviar d'idea després de sentir atzarosament una conversa entre una adolescent i unes nenes al vestidor d'un club de natació públic de la Barceloneta. Dic atzarosament perquè en aquell moment jo era allà, posant-me el banyador per anar a nedar unes quantes piscines. Però, un cop vaig sentir-les, vaig parar l'orella. Les dues orelles. L'adolescent parlava a les nenes (de les quals suposo que es cuidava d'alguna manera o que n'era la monitora) amb la veu desenganyada de l'experiència i, en fi, amb un gran escepticisme. En cada moment els deia: “Ja ho descobrireu d'aquí a un temps” o “ja ho veureu quan sigueu grans”. La qüestió és que l'adolescent, desenganyada, comentava que, amb el pas dels anys, tots els èxits esportius es convertirien en no-res, fins i tot en el cas d'una famosa nedadora que ella va tenir a prop seu, sense que em quedés clara a quina mena de proximitat es referia. Una de les nenes, en saber que havia conegut la nedadora d'èxit, va dir que si la veiés (no sabria dir si era en condicional o, si de fet, a vegades la veia, ni que fos de lluny) voldria demanar-li un autògraf. L'adolescent, desmenjada, va dir que tingués cura perquè, depenent del dia, la nedadora triomfant podria engegar-la. O potser va dir mossegar-la? Sorpreses, les nenes van preguntar: “No és simpàtica?” Elles haurien cregut que sí, veient-la per la televisió. Aleshores l'adolescent, escèptica, va suggerir que allò era una representació: “Una cosa és sortir a la tele i una altra és la realitat.” Les nenes semblaven una mica aclaparades, però el cop definitiu va arribar quan l'adolescent, com si fos una profeta i insistint que ja se n'adonarien quan es fessin grans, va anunciar que, passats els anys, totes les medalles de la nedadora restarien oblidades dins d'una capsa. Jo crec que les nenes fins i tot van sentir un calfred. Potser fins i tot jo mateixa, perquè, de sobte, em va semblar que aquella adolescent saberuda era una transmissora del concepte de la vanitas: “Vanitas vanitatum et omnia vanitas.” I que, en el fons, deia que tot és una vanitat inútil perquè, amb el temps, tots els plaers i els èxits es revelen efímers i inconsistents davant la certesa de la mort. Jo ja la veia com una figura al·legòrica quan va parlar com una adolescent tan consumista (i aferrada a les marques comercials) com tants adolescents d'aquest món: “Sabeu l'únic que li envejo? Que Nike la patrocina i té tots els productes gratis.”
Postdata: després de la sentència del jutge, desestimant l'acció de responsabilitat contra Laporta i companyia, la directiva actual del Barça havia de presentar recurs? No ho podia deixar estar? Sembla com si estiguessin posseïts per la rancúnia i el ressentiment per continuar amb aquestes intrigues de poder sense arribar a la grandesa de cap drama shakesperià.