Volia escriure sobre el fet que la set­mana pas­sada, jugant con­tra el Real Madrid, el Barça actual va con­fir­mar la fra­gi­li­tat que s'intuïa i que, de fet, ja s'havia mani­fes­tat en l'únic par­tit ante­rior de la tem­po­rada en què va sem­blar que es tro­bava amb un equip (el PSG, que no té el poten­cial de l'etern ene­mic que, en fi, sem­bla molt ben armat) amb prou con­sistència. Fra­gi­li­tat evi­dent de la defensa. Fra­gi­li­tat del mig del camp, que, no s'ha d'obli­dar i s'ha de con­ti­nuar admi­rant en la memòria agraïda, va ser el millor durant tem­po­ra­des. I fra­gi­li­tat de la davan­tera (encara que ara ja es pugui cons­ti­tuir amb tres fut­bo­lis­tes super­la­tius) si les altres línies no fun­ci­o­nen prou. En fi, són sen­sa­ci­ons que, com totes, també són fràgils, perquè tot va can­vi­ant per crear-ne d'altres. Tam­poc no se sap encara si Luis Enri­que serà capaç de fer més con­sis­tent aquest equip, però em va sem­blar que, en la roda de premsa poste­rior al par­tit, el seu dis­curs no només era eva­siu, sinó pobre.

Anava a escriure de tot això i, en fi, en part ja ho he fet. Però el cas és que vaig can­viar d'idea després de sen­tir atza­ro­sa­ment una con­versa entre una ado­les­cent i unes nenes al ves­ti­dor d'un club de natació públic de la Bar­ce­lo­neta. Dic atza­ro­sa­ment perquè en aquell moment jo era allà, posant-me el banya­dor per anar a nedar unes quan­tes pis­ci­nes. Però, un cop vaig sen­tir-les, vaig parar l'ore­lla. Les dues ore­lles. L'ado­les­cent par­lava a les nenes (de les quals suposo que es cui­dava d'alguna manera o que n'era la moni­tora) amb la veu desen­ga­nyada de l'experiència i, en fi, amb un gran escep­ti­cisme. En cada moment els deia: “Ja ho des­co­bri­reu d'aquí a un temps” o “ja ho veu­reu quan sigueu grans”. La qüestió és que l'ado­les­cent, desen­ga­nyada, comen­tava que, amb el pas dels anys, tots els èxits espor­tius es con­ver­ti­rien en no-res, fins i tot en el cas d'una famosa neda­dora que ella va tenir a prop seu, sense que em quedés clara a quina mena de pro­xi­mi­tat es refe­ria. Una de les nenes, en saber que havia cone­gut la neda­dora d'èxit, va dir que si la veiés (no sabria dir si era en con­di­ci­o­nal o, si de fet, a vega­des la veia, ni que fos de lluny) vol­dria dema­nar-li un autògraf. L'ado­les­cent, des­men­jada, va dir que tingués cura perquè, depe­nent del dia, la neda­dora tri­om­fant podria enge­gar-la. O pot­ser va dir mos­se­gar-la? Sor­pre­ses, les nenes van pre­gun­tar: “No és simpàtica?” Elles hau­rien cre­gut que sí, veient-la per la tele­visió. Ales­ho­res l'ado­les­cent, escèptica, va sug­ge­rir que allò era una repre­sen­tació: “Una cosa és sor­tir a la tele i una altra és la rea­li­tat.” Les nenes sem­bla­ven una mica acla­pa­ra­des, però el cop defi­ni­tiu va arri­bar quan l'ado­les­cent, com si fos una pro­feta i insis­tint que ja se n'ado­na­rien quan es fes­sin grans, va anun­ciar que, pas­sats els anys, totes les meda­lles de la neda­dora res­ta­rien obli­da­des dins d'una capsa. Jo crec que les nenes fins i tot van sen­tir un cal­fred. Pot­ser fins i tot jo mateixa, perquè, de sobte, em va sem­blar que aque­lla ado­les­cent sabe­ruda era una trans­mis­sora del con­cepte de la vani­tas: “Vani­tas vani­ta­tum et omnia vani­tas.” I que, en el fons, deia que tot és una vani­tat inútil perquè, amb el temps, tots els pla­ers i els èxits es reve­len efímers i incon­sis­tents davant la cer­tesa de la mort. Jo ja la veia com una figura al·legòrica quan va par­lar com una ado­les­cent tan con­su­mista (i afer­rada a les mar­ques comer­ci­als) com tants ado­les­cents d'aquest món: “Sabeu l'únic que li envejo? Que Nike la patro­cina i té tots els pro­duc­tes gra­tis.”

Post­data: després de la sentència del jutge, deses­ti­mant l'acció de res­pon­sa­bi­li­tat con­tra Laporta i com­pa­nyia, la direc­tiva actual del Barça havia de pre­sen­tar recurs? No ho podia dei­xar estar? Sem­bla com si esti­gues­sin posseïts per la rancúnia i el res­sen­ti­ment per con­ti­nuar amb aques­tes intri­gues de poder sense arri­bar a la gran­desa de cap drama shakes­perià.