Volia escriure sobre El Cholo Sotil i el seu desig de ser enterrat amb la samarreta blaugrana, voluntat sentimental que ha passat pràcticament desapercebuda en aquests dies de voràgine. Volia desmarcar-me de la tensió que generen i elucubrar sobre les emocions d'un peruà que va viure anys inoblidables entre nosaltres. Volia volar amb la imaginació per parlar d'aquests valuosos detalls humans com a essència del Futbol Club Barcelona, minúcies que diuen tant sobre l'emoció i l'evidència de ser i sentir com a més que un club. Volia... I ara, que és divendres tarda, avançaré ja l'article de diumenge pensant en l'Elena i el Jacint, dues belles persones, sense conèixer detalls de la decisió acabada de prendre en la junta directiva. “Presenten recurs”, acaba de dir la notícia d'urgència, i no em cal esperar –jo, que mai escric en primera persona– a llegir l'opinió d'altres companys en l'ofici als quals respecto, ni a llegir les justificacions dels que redacten a sou, ni cap mena de comentari ni res de res, perquè el circ i l'embolica que fa fort habitual en aquest escenari no canviarà gens la meva percepció. No us ho mereixeu, Elena i Jacint, com no s'ho mereix cap dels vostres excompanys. Algun dia els parlaré a bastament d'en Jacint, home d'una peça. Em cau l'ànima als peus de pensar en la incapacitat d'empatitzar demostrada per aquells que es van ficar de peus a la galleda, que van muntar aquest jardí laberíntic i que han acabat, al cap de quatre anys horribles per a vosaltres i la vostra gent estimada, tot i la sentència de 90 folis d'un magistrat, presentant un recurs per no saber com sortir-se'n del desgavell organitzat. Tossuts i decidits a perllongar el fruit de la seva errada tant com calgui, incapaços de reconèixer que la van vessar entrant al club, en succeir-vos, duts per la rancúnia personal, disposats a capgirar tot allò que havíeu creat per amor a l'entitat, posant-hi hores a canvi, només, de la satisfacció de contribuir.

És impossible ficar-me a la vostra pell, imaginar ni una mínima part del que heu hagut de passar, sentir com us sentiu de veure el malson encara perllongat per la seva incapacitat de fer marxa enrere, de reconèixer els errors, les constants relliscades. Aquell amb capacitat de jutjar i amb informació suficient ja sap, per dir-vos-ho de manera col·loquial, de quin pal aneu i –va, no siguem com ells i no jutgem, simplement exposem– de quin pal demostren constantment anar ells a partir de les seves ganes de marcar distàncies respecte a vosaltres, a partir de la passió sentida per fixar diferències. Doncs sí, les hem notat. I molt. Sou gairebé antitètics i acabaran aconseguint, en el súmmum de la incoherència, que futures juntes es venguin el Messi de torn dos dies abans de plegar, no fos cas que algú els faci pagar. O pitjor: ningú no voldrà treballar al servei del Barça per evitar aquests tràngols tan amargs. Res, aquí estem, Elena i Jacint, Albert, Patrick i altres a qui no em cal ni conèixer, només per acompanyar-vos en el dret de dir que no hi ha dret. No hi ha dret. Petons i una abraçada, bona sort, de cor. Sabem que no heu fet res, ans al contrari. L'article ha sortit ben ràpid, tal qual. I no el penso ni tornar a llegir. Ja m'han fotut la tarda enlaire.