Opinió

Practicitat, ‘vendetta' i somriure de l'amo

Si en lloc d'obsessionar-nos amb la revenja haguéssim conservat l'excel·lència, ara tindríem un Barça endreçadet

Si els cracs hagues­sin estat una mica més encer­tats, con­ti­nuaríem líders; això d'entrada. Ara bé, la sen­sació és que no sabem a què juguem i que l'entre­na­dor –espero que tran­sitòria­ment– ha per­dut els papers. A par­tir d'aquí, no par­ti­cipo dels qui albi­ren l'apo­ca­lipsi ine­vi­ta­ble. Això sí, ens cal una dosi urgent de rea­lisme. Amb la plan­ti­lla que han vol­gut tenir els que ho deci­dei­xen –i no vull par­lar de Dou­glas, Mon­toya i la resta, perquè no és el dia de fur­gar feri­des– es pot aspi­rar a gua­nyar alguna cosa (vull dir lliga o Cham­pi­ons), però amb un plan­te­ja­ment pràctic i equi­li­brat –al dar­rere i al mig–, en un con­text idoni perquè els tres del davant mar­quin les diferències; amb inter­canvi de posi­ci­ons, però amb Suárez pre­fe­rent­ment pel mig: l'hem fit­xat per rema­tar, no per cen­trar. Per Déu nos­tre senyor!

‘Ven­detta!'

Turiddu mos­sega l'ore­lla a Alfio... És Cava­lle­ria rus­ti­cana, una joia del verisme operístic que va d'això: cos­tums pri­ma­ris i reac­ci­ons pas­si­o­nals que es ven­ti­len en un tres i no res. La junta direc­tiva de Rosell, for­mada per gent d'un tarannà allu­nyat dels per­so­nat­ges de Mas­cagni i amb aires de jet PEC (Pedral­be­sE­sade-Cer­da­nya... i que no se m'embru­tin les mans), no es va atre­vir a fer el que li dema­nava la víscera i va convèncer una majo­ria dels com­pro­mis­sa­ris (29 vots de diferència) perquè “li atorgués el man­dat”, l'escut dar­rere el qual va pre­sen­tar la famosa acció de res­pon­sa­bi­li­tat.

Ara, el més cor­recte –al meu parer– era que la junta hagués tor­nat a con­vo­car l'assem­blea per sot­me­tre a la seva volun­tat el que calia fer. Però, és clar, el risc que qua­tre anys després el soci hagués manat d'atu­rar el procés era ele­vat. No dei­xem de banda, en tot aquest pudent afer, el tema elec­ci­ons, nou Camp Nou, Espai Barça... Pelut i lleig. De Rosell, Bar­to­meu i com­pa­nyia m'espe­rava que hagues­sin tin­gut la noblesa de reconèixer que havien here­tat el millor club del món i que farien tots els esforços per man­te­nir l'excel·lència.

Era espe­rar massa gran­desa. Segu­ra­ment, si en lloc d'inver­tir tanta ener­gia en la ven­detta ens haguéssim apli­cat a no espi­fiar-la, ara tindríem un club molt més endreçadet. Per cert, com és pos­si­ble que els nos­tres ser­veis jurídics no gua­nyin una causa ni de casu­a­li­tat? O els advo­cats són uns paquets, o és que al club les coses no es fa tan bé com ens volen fer creure.

El som­riure de Pérez

Ho té clar Bar­to­meu que l'ene­mic el tenim a Madrid? M'ima­gino el senyor Pérez som­ri­ent i se'm regira l'estómac: “Amb aquests manant el Barça, puc estar ben tran­quil.” La penya dels Padrós va emba­lada i amb tot­hom dis­po­sat a apla­nar-nos el camí: àrbi­tres i esta­ments, com sem­pre.

La gala gro­tesca de la LFP va ser una mos­tra escan­da­losa, si voleu anecdòtica però il·lus­tra­tiva, de com està el pati. I amb el tal Tebas decla­rant: “En això mai no plou a gust de tot­hom, i la injustícia que hi pugui haver també hi afe­geix ambi­ent.” Aquest és el pre­si­dent de la LFP, el capatàs fidel de l'orga­nit­zació les sigles de la qual des­co­brei­xen una coin­cidència capri­ci­osa (Lliga Flo­ren­tino Pérez, per a qui encara no hi hagi cai­gut). No es tracta que plo­gui a gust de tot­hom, sinó a gust de l'amo.

I men­tres­tant a vostè, senyor Josep Maria Bar­to­meu, no he pogut evi­tar d'ima­gi­nar-me'l amb un ciri a la mà dreta i un pane­llet a l'esquerra. “Qui vol un pane­lle­e­eet?” Espa­vili home, espa­vili!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)