Joan Laporta

Dimarts pas­sat, el jutge José Manuel Martínez Bor­rego va excul­par Joan Laporta i els altres setze direc­tius de la seva junta de l'acció civil de res­pon­sa­bi­li­tat inter­po­sada per l'actual junta direc­tiva, que els recla­mava 47,6 mili­ons d'euros. Resul­tat: el Barça haurà d'abo­nar uns 350.000 d'euros per les cos­tes del procés. Es podrien haver estal­viat.

Els man­dats de Joan Laporta han estat, sense cap mena de dubte, els millors de la història del club: 4 lli­gues, 1 copa del Rei, 3 super­co­pes d'Espa­nya, 2 Cham­pi­ons, 1 super­copa d'Europa i un mun­dial de clubs. Això pel que fa al fut­bol. En bàsquet, el total de títols van ser 7 (inclosa una Euro­lliga); en hand­bol, 11 (2 d'inter­na­ci­o­nals) i en hoquei sobre patins, 23 (11 d'inter­na­ci­o­nals), per men­ci­o­nar només les sec­ci­ons pro­fes­si­o­nals més impor­tants. La com­bi­nació de títols, de bon joc de l'equip, que es va con­ver­tir en una referència a imi­tar (com va fer la selecció espa­nyola que va gua­nyar l'Euro­copa de 2008 i 2012 i, per pri­mera vegada, el mun­dial el 2010 amb un equip en què des­ta­ca­ven els juga­dors del Barça) i el seu indub­ta­ble com­promís de cata­la­ni­tat pro­vo­cava la irri­tació de Madrid i del Real Madrid.

Cer­ta­ment, no tot van ser llums. La insistència a anun­ciar el fixatge de David Beck­ham durant la cam­pa­nya a les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als del 2003, quan la premsa anglesa donava per tan­cat el seu traspàs del Manc­hes­ter Uni­ted al Real Madrid, va ser una pro­mesa impos­si­ble de com­plir; la inclusió del seu cunyat, asso­ciat a ide­o­lo­gies d'extrema dreta, a la junta direc­tiva la tem­po­rada 2004/05 va pro­vo­car una reacció nega­tiva en amplis sec­tors de la massa social del club; les dis­sen­si­ons amb San­dro Rosell enra­ri­ren l'ambi­ent de la junta fins que el vice­pre­si­dent espor­tiu i el seu entorn van dimi­tir; la mala gestió de la moció de cen­sura de l'estiu del 2008 –amb la poste­rior dimissió de vuit direc­tius–; les rela­ci­ons amb l'Uzbekis­tan; i, final­ment, les ano­me­na­des audi­to­ries de segu­re­tat del 2009 i la pèrdua de cre­di­bi­li­tat, li van res­tar legi­ti­mi­tat i van pro­vo­car una frac­tura de la massa social.

Però, amb el pas del temps, la llum fa obli­dar les ombres. Els sis títols de l'any 2009 són una fita que no ha acon­se­guit cap altre club, l'acord amb l'Uni­cef va ser un exem­ple magnífic del com­promís soli­dari del Barça amb els més des­val­guts, i la bona gestió del plan­ter i de la marca Barça, la recu­pe­ració d'un com­promís de cata­la­nisme, l'expulsió dels vio­lents de l'estadi i un model de club a imi­tar van ser, també, actius d'aquells anys.

Des del 2010, sem­bla sovint que les jun­tes direc­ti­ves de San­dro Rosell i Josep M. Bar­to­meu han estat obses­si­o­na­des a esbor­rar el record dels anys de Laporta. No cal fur­gar en detalls, però va ser un error greu –i per molts injust– per­sis­tir en la inter­po­sició d'una demanda d'acció civil de res­pon­sa­bi­li­tat. I també ho és per­sis­tir en bata­lles estèrils que no bene­fi­cien gens. Per això és un error molt més greu la pre­sen­tació del recurs, perquè no ajuda gens a girar full i no con­du­eix més que a desa­cre­di­tar encara més la imatge del club en uns moments amb massa fronts judi­ci­als oberts. I, com deia, sos­pe­sats llums i ombres, molts socis cre­uen que és injust.

La presència judi­cial del Barça és pre­o­cu­pant. Bar­reja d'errors pro­pis i d'unes cir­cumstàncies polítiques que hi aju­den. No en va, el Barça sem­pre ha repre­sen­tat molt més que un club. Així ho creu la seva massa social, plu­ral i diversa –fal­ta­ria més!–, però d'un cata­la­nisme –en tota la seva àmplia expressió política– evi­dent i, en tot cas, majo­ri­tari. Forma part de la història del bar­ce­lo­nisme. I, per tant, el club és un objec­tiu més de l'esco­mesa mediàtica con­tra el procés català pel dret a deci­dir. No és moment de frac­tu­res, sinó d'uni­tat.