El 9 de novem­bre del 1989, diu­menge farà 25 anys, va caure el mur de Berlín. Tot allò que havíem vis­cut diver­ses gene­ra­ci­ons i que ens pensàvem que era inal­te­ra­ble, que seria sem­pre igual va començar a can­viar. L'enfon­sa­ment de la Unió Soviètica, aquell gegant que sem­blava impos­si­ble de tom­bar, va arros­se­gar tot l'Europa de l'est. Van caure els règims, es van moure les fron­te­res, i els anhels de lli­ber­tat de mili­ons de ciu­ta­dans que havien vis­cut rere murs reals com el de Berlín i metafòrics, allò que Wins­ton Churc­hill va ano­me­nar el teló d'acer, van començar a ser rea­li­tat.

L'esport mun­dial també va ser sac­se­jat per la cai­guda del mur de Berlín. Aquells dies tots vam jugar a fer de futuròlegs amb el pos­si­ble poten­cial d'una Ale­ma­nya uni­fi­cada, igual que vam fer més tard amb la des­in­te­gració de la URSS i la Iugoslàvia que havia for­jat Tito. Si ara repasséssim el que vam pro­nos­ti­car, ens puja­rien els colors a tots. Ale­ma­nya no ha estat mai aquell gegant que sem­blava que resul­ta­ria de la unió dels espor­tis­tes de la RD Ale­ma­nya i de la RF Ale­ma­nya i Rússia encara ha resul­tat ser un digne hereu de la URSS. És clar que quan vam jugar a pre­dir el futur no sabíem que el mira­cle de la RDA estava basat en el tre­ball, però encara més en el dopatge, que era el que feia els mira­cles.

En els Jocs Olímpics del 1988, a Seül, la URSS, la RDA i els Estats Units van ser els pri­mers del meda­ller. Qua­tre anys més tard, a Bar­ce­lona, va manar l'equip uni­fi­cat –en què el COI va acon­se­guir aixo­plu­gar els espor­tis­tes de totes les repúbli­ques exsoviètiques excepte les bàlti­ques– al davant dels EUA i de l'Ale­ma­nya uni­fi­cada. Les 132 meda­lles dels soviètics a Seül que­da­ven en 111 per als uni­fi­cats a Bar­ce­lona i si el 1988 entre la RDA i la RFA havien con­que­rit 142 meda­lles, a Bar­ce­lona, aquell “gegant ale­many” es va que­dar amb 82. Fa només dos anys, en els Jocs de Lon­dres, Rússia va ser quarta en el meda­ller, amb 82 meda­lles; Ale­ma­nya, sisena, amb 44, i qua­tre països més de l'Europa de l'est van aca­bar entre els 20 pri­mers –Hon­gria (9a), Kazakhs­tan (12è), Ucraïna (14a) i la República Txeca (19a)–. Tots al davant d'Espa­nya, que va aca­bar en el lloc 21è. El 1988, a Seül, a més de la URSS –pri­mera– i la RDA –segona–, sis repúbli­ques més de l'Europa de l'est van estar entre els vint pri­mers llocs del meda­ller –Hon­gria (6a), Bulgària (7a), Roma­nia (8a), Iugoslàvia (16a), Txe­cos­lovàquia (17a) i Polònia (20a).

I no està de més recor­dar que el 9 de novem­bre del 1989 va caure un mur –va caure una fron­tera, com agrada dir als del PP en com­pa­rar-ho amb Cata­lu­nya–, però del procés que va seguir aque­lla cai­guda, del que era la URSS en van sor­gir quinze nous estats inde­pen­dents; del que era Iugoslàvia, sis, i del que era Txe­cos­lovàquia, dos. Es va esbor­rar una fron­tera, però en van néixer mol­tes més i mili­ons de ciu­ta­dans van tor­nar a ser lliu­res. Fa 25 anys. Un 9-N.