Opinió

Déus, herois i valors

El futbol obre les portes a la socialització

Quan parla davant l'audi­tori té l'apa­rença de lord anglès: ulle­res rodo­nes i barba força canosa ben afai­tada; ves­tit d'home de llana gris, per sobre d'una armi­lla ben ajus­tada; cor­bata fosca, espur­ne­jant, com a toc de dis­tinció. El vaig conèixer, però, en altres cir­cumstàncies, en un entorn més mundà: bar­ret d'ales, gavar­dina fins als genolls i bufanda enrot­llada al coll sense sime­tria. Poli­glot, tant per dema­nar un Bor­deus en francès, fer broma en cas­tellà o tor­nar al seu anglès matern, amb accent irlandès, per par­lar de fut­bol.

“Marxo abans, fa més de quinze dies que no vaig a Old Traf­ford”, m'explica abans de començar a esmor­zar. Anècdota d'un break en el marc d'un semi­nari inter­na­ci­o­nal d'història i comu­ni­cació, a la Uni­ver­si­tat de Lilla 3 i amb motiu del cen­te­nari de la Gran Guerra (1914-2014). Però, el cert és que l'amic Ber­nard McGuirk, pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat de Not­ting­ham, fa bo allò de Bill Shankly, mític entre­na­dor del Liver­pool: “Per mi, el fut­bol és més impor­tant que la vida o la mort.” O, el que escri­via Manuel Vázquez Mon­talbán: “El fut­bol és una religió a la recerca d'un déu.” “Menys per a nosal­tres, els argen­tins”, em pun­tu­a­lit­zava, tra­pe­lla, la pro­fes­sora Lucre­cia Escu­dero, semiòloga i amfi­tri­ona de la tro­bada.

Tot i que alguns també l'han con­si­de­rat “l'opi del poble” en la post­mo­der­ni­tat, el fut­bol obre les por­tes a la soci­a­lit­zació. El fut­bol és cul­tura, perquè tal com explica l'holandès Geert Hofs­tede en relació amb els fenòmens cul­tu­rals, també l'esport crea ritu­als, valors, mites i herois. Herois cai­guts en desgràcia, per exem­ple, com “la davan­tera argen­tina del mun­dial pas­sat”, em deia el fill de la pro­fes­sora Escu­dero, Manolo, que des de Noru­ega no es perd ni un par­tit de Leo Messi. Valors com els de la “pau, soli­da­ri­tat, com­pe­ti­ti­vi­tat...” que l'audi­tori que m'escol­tava atribuïa sense pen­sar-s'ho al FC Bar­ce­lona. La sort del club és que, tot i el mal que podria haver fet asso­ciar la marca Barça a la de Qatar, l'story­te­lling que ha gene­rat la història del club (i la cone­guda i ben medi­a­tit­zada relació amb Uni­cef) encara és prou fort per no des­pres­ti­giar la marca. De moment, aquesta és la gran força social del Barça, el que el legi­tima com a feno­men de pri­mera mag­ni­tud mun­dial. Ara mateix, per sobre l'admi­rat Manc­hes­ter Uni­ted de l'amic anglès.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)