Em vaig aturar davant d'un quiosc a Girona i em vaig fixar que tres diaris esportius catalans (però només un escrit en català, que és aquest) havien tingut la mateixa idea per definir l'ensopegada del Barça amb el Celta, l'equip que l'any passat entrenava Luis Enrique. A la portada de tots tres, la idea era que el Barça s'havia fotut o havia rebut una castanya. Evidentment, es feia servir el sentit figurat de castanya o un dels seus derivats, però la coincidència de les tres portades tenia a veure amb el sentit literal del mot (la castanya com a fruit del castanyer) atenent al fet que el partit es va celebrar l'1 de novembre, Tots Sants, dia de la castanyada, si bé també és possible que la festa se celebri a la vigília. A mi, encara que pogués semblar tan obvi perquè els tres diaris optessin pel mateix, em va agradar el titular, perquè, tot i que no em puc empassar més de dues castanyes seguides i que si puc triar prefereixo els panellets, correspon a un imaginari que no és el de la nit de Halloween. Tampoc és que tingui res en contra d'aquesta festa, si més no perquè m'hi he familiaritzat a través de tantes pel·lícules nord-americanes, que, de fet, m'han colonitzat part de l'imaginari. Però la castanyada em fa pensar en les nits de Tots Sants de la meva infància (no la d'uns nens nord-americans amb carbasses i màscares), en què em deixaven seure a la vora del foc per veure com s'hi torraven les castanyes que només tastava abans d'afartar-me de panellets. Això era quan la tardor era la tardor i fins i tot hi feia fred. El que no sé és com els autors de les portades van pensar en les castanyes en uns dies en què els castanyaires es torren literalment davant del foc mentre la gent dubta si comprar-ne perquè no fa temps per menjar-ne ni per tenir una paperina calenta a les mans. En tot cas, celebro que pensessin en la castanyada i que, d'aquesta manera, ens estalviéssim unes portades sinistres en els quals es comparés els jugadors barcelonistes amb uns zombis deambulant pel Camp Nou. En fi, també podrien haver suspès el Barça amb unes carbasses.

El cas és que em vaig quedar una estona davant del quiosc i allà em va trobar una amiga a la qual li vaig comentar alguna cosa del que ara he escrit. Aliena al futbol, em va explicar que, per castanyes, les que es fot la seva filla jugant a rugbi. Ho va dir, és clar, en un altre sentit figurat, però, en tot cas, relatiu al cop físic i no al moral. Va afegir, però, que, tot i els cops, és un joc de contacte, però molt noble: no van a fer-se mal i, quan els partits acaben, hi ha una trobada entre els dos equips. Aleshores em va explicar una bonica història. Aquell dia, a la tarda, la seva filla havia de jugar contra un equip que és el màxim rival del seu. Ella acabava de marxar de casa seva, on havia deixat una jugadora de l'altre equip. Aquesta noia li havia explicat que, pensant en un partit tan important del qual depenia el lideratge de la lliga en què competeixen, feia un parell de dies que, de tan nerviosa, anava malament de ventre. Va afegir, tan perplexa com admirada, que la seva filla ho viu igual d'intensament. Com es pot suposar, les dues noies rivals (ocupant la mateixa posició en els seus equips respectius) s'han fet amigues. Feia dos dies que convivien i havien passat una nit a les barraques de les Fires de Girona, sense passar-se, tenint present el partit de l'endemà. Però des d'aquell matí, s'havien separat. La filla de la meva amiga tornaria a casa quan l'altra, reunida amb les seves companyes, ja no hi seria. Al partit, rivalitzarien. Un cop acabat, es retrobarien. Vaig pensar que aquesta és la intrahistòria del món de l'esport: les històries de vida dels esportistes comuns, allò que queda a l'ombra dels grans fets esportius. De moment, no he volgut saber qui va guanyar el partit.