L'altre dia, un regidor d'Esports d'un ajuntament em va demanar que, aprofitant aquest article, donés un cop de mà a aquells que lluiten per un esport quotidià en què els protagonistes són els ciutadans. Em va dir que em seguia en els articles, i que estava molt bé conèixer coses del complex món de les finances internacionals del món esportiu, però que, de tant en tant, també podia parlar del que representa el dia a dia de molta gent que es dedica a la pràctica esportiva.

Quan parlem del diner que es mou en el món de l'esport, sovint pensem en els milionaris esportistes que encapçalen els rànquings dels més ben pagats, però és cert que el flux econòmic que cada dia s'ha d'afrontar a les instal·lacions esportives genera una enorme quantitat de diner. I cal parlar-ne, també. Posem el cas d'un país, diem Catalunya, amb 947 corporacions locals que tracten, en la seva mesura, de generar esport a través de les seves instal·lacions, piscines, pavellons, pistes de tennis, gimnasos… i si li afegim la gran quantitat d'entitats privades, ens trobem que milers de milions d'euros circulen i creen, en definitiva, PIB. I no és d'això del que es tracta?

El regidor em demanava consell sobre diverses coses. Per exemple, com estalviar en la factura dels subministraments, com crear noves activitats que incrementin la quantitat de practicants... I pel que fa a les línies de patrocini, d'organització d'esdeveniments que cada localitat té ganes d'engegar si un no acaba de saber quina pot ser la millor, què fem?

Fa poc es va organitzar una jornada, amb la Diputació de Barcelona com a referent, per intentar donar resposta a algunes d'aquestes preguntes. Per exemple, sabeu que fent una aposta decidida per les energies alternatives, un complex esportiu pot estalviar un 30% de la despesa en la factura de llum, gas i aigua? I en aquest sentit, un expert de l'Icaen ens va il·lustrar sobre com els punts clau de la despesa energètica són definitius en el moment d'aprimar la factura que els municipis i els centres privats han d'afrontar.

Un segon punt clau va ser el que feia referencia a la formació de la gent que avui treballa en l'entorn esportiu local. Des de monitors fins a recepcionistes, des de gent de manteniment fins als responsables d'administració. La paraula clau és formar, professionalitzar tothom al màxim i poder donar més bon servei. I ara mateix hi ha prou experts en pràctica esportiva emergent, que poden donar consells sobre aquelles disciplines que estan reclutant legions de participants.

L'esport local té molts punts interessants que mereixen comentari. Són centenars de milers els usuaris que saben que el seu municipi els proporciona lleure i salut a través de la pràctica esportiva, sense cost. Per això, el món de l'esport local s'ha de plantejar que no pot perdre els practicants que ja té, però necessita incorporar, a través de noves disciplines que avui s'imposen, nous reclutes. I si s'ha de plantejar el copagament en algunes accions, probablement la qualitat de les noves activitats farà que l'usuari no dubti a posar-hi diners de la seva butxaca.

L'esport que tenim més a prop, el que fem al gimnàs, al poliesportiu o a la piscina és el que a la majoria ens encoratja a seguir en el nostre dia a dia. I no es pot rebaixar l'oferta que hi ha, al contrari, hem de fer que aquesta augmenti de manera que Catalunya sigui un país exemplar pel que fa a esport de base, igual que ja ho és en el de competició, amb campions mundials de tota mena.

Potser escric això encara envaït per una sensació de desig de país nou, de partir de zero en molts aspectes, i amb ganes que no només siguem campions a disfrutar des de la cadira, el sofà i la graderia dels èxits dels nostres, sinó, també que donem un exemple de bona gestió, d'eficiència i de lideratge en l'esport que, cada dia, fem cadascú de nosaltres.