Els dies passen, els partits se succeeixen i la situació de Víctor Claver no varia, ni fa cap efecte que pugui sortir d'aquest bucle en què està instal·lat des que els Blazers van adquirir una dinàmica guanyadora el curs passat, sense ell formant part de la rotació. En tot l'exercici passat, va estar únicament 191 minuts en pista –repartits en 23 duels, dos de play-off– i en l'actual, ni ha debutat després de set partits. En l'últim, contra els Nuggets, ni tan sols era a la banqueta. Està a la llista d'“inactius”.

“Puc jugar en l'NBA”, pregona el valencià en cada entrevista que concedeix, des de fa més d'un any. I és impossible rebatre'l quan es visualitza el seu potencial físic i de talent per dominar el joc des de la posició de 3. Aquell Claver que, dirigit per Pesic, va fer un salt de qualitat durant el 2010/11 i, en el següent, va trobar la consistència, la regularitat, segur que hi tindria lloc. Ara, dos anys i mig després de decidir canviar València per Portland –l'havien triat en la primera volta del draft del 2009– seria fàcil acarnissar-s'hi i, amants com som tots de les etiquetes, penjar-li la de fracàs. Però no es pot qualificar amb un mínim d'objectivitat el que ni tant sols ha estat. I és que el seu període en l'NBA ha estat marcat per la indefinició, tant personal com d'encaix en la franquícia. Ell va arribar per ser aler, però no va guanyar-se la jerarquia a l'equip, ni la confiança de Terry Stotts. I tampoc hi va ajudar la pèssima temporada col·lectiva dels Blazers en el seu any de rookie. Així, a partir del segon any i amb l'arribada d'un altre 3 (Dorell Wright), la seva feina va ser simplement la de cobrir absències per lesions, i generalment, a la posició de 4, en què físicament pateix en defensa. A la banqueta, a més, no es progressa i la falta de ritme competitiu li està tallant la progressió en uns anys vitals en el trànsit cap a la maduresa.

La temptació sempre anima a buscar culpables i raons més enllà d'un mateix i a evadir l'autocrítica. En el cas de Claver, també. En aquest sentit, no li ha fet cap bé rebre cada estiu –ja són sis de seguits– el premi de la FEB de continuar a la selecció espanyola, tot i els seus dubtosos mèrits. El seu caràcter dòcil, gens reivindicatiu fins i tot no comptant quasi gens, el convertia en una peça idònia en un equip amb tants egos. I, segurament, aquesta falta de caràcter l'ha engolit als Estats Units i ara, segons el meu parer, és massa tard per variar-ho. Per tothom és conegut l'esperit competitiu ianqui, en què ningú regala res i cadascú s'ha de fer valer a la pista. Mostrar-se. A Claver, avesat al seu ambient a València –aquest era el primer cop que sortia de casa– i protegit de petit per ser la joia del club, li va costar fer-ho i no va ser prou ambiciós. Va prioritzar sempre la passada abans que provar-se individualment aprofitant els seus 2,06 m. És infatigable en el treball, però li cal un tècnic també que el mimi, que li pugui transmetre confiança gairebé a diari, com feia Pesic. Aquest, però, no és l'estil ni de Stotts ni de la resta de tècnics de l'NBA.

Claver acaba contracte a final de curs i, previsiblement, s'intueix que no li faran oferta qualificada d'1,7 milions de dòlars per retenir-lo. Si no hi ha un traspàs a una altra franquícia–complicat que hi apostin amb el que ha ensenyat– o algun europeu es decideix a retornar-lo, pagant un buy-out, el seu tercer curs en l'NBA se'l passarà més en l'ostracisme que mai. De fet, el seu estatus en la competició tampoc li permet exigir ni forçar cap moviment dels Blazers. Li toca callar, aguantar, treballar i segurament esperar a l'estiu per tornar a ser amo del seu futur. Aquí sí que ha d'afinar l'elecció perquè la seva trajectòria esportiva no es pot permetre més anys in albis. 72 partits oficials en l'NBA després, Claver és ara pitjor jugador que quan va marxar. No ha fet cap pas endavant en cap sentit i, a més, ha perdut la confiança en el seu joc i el ritme competitiu. Un autèntic drama.