Diumenge no vaig saber què havia fet l'Espanyol fins a les onze de la nit. En tot el dia no em vaig recordar que el Vila-real visitava l'estadi Power8. Vaig passar gairebé tota la jornada en un institut. Era un dels quaranta mil voluntaris i em va tocar pencar. Cap problema, al contrari. Va ser un dia esplèndid en tots els sentits. El grau de responsabilitat i seriositat de les persones que davant les urnes vetllaven pel bon funcionament de les votacions era tan alt que riu-te'n del control de les jornades electorals normals i corrents. Qualsevol problema o petit incident era debatut i resolt en un moment. Sense ni una paraula més alta que una altra. Amb respecte i amb la llengua que tocava segons la parla del voltant. El recompte de vots va ser tan o més minuciós que el que fan els comptables de banc per tancar caixa. Una taula va distribuir, repassar i comptar el nombre de paperetes emeses no sé quantes vegades fins que van quadrar els números. Era impossible votar més d'una vegada o fer-ho amb el document que no tocava. Qui diu que la consulta no tenia les mínimes garanties democràtiques? Per què tots aquest que garlen tant no van passar pels col·legis electorals per comprovar-ho? Qui s'han cregut que som nosaltres? No cal només seguir estrictament la llei per fer les coses ben fetes, seriosament i amb garanties. Amb la voluntat i la força de la raó n'hi ha ben bé prou. Els camachets i riverets ni ho entenen ni ho volen entendre, com tampoc ho entén (per més que s'hi fixi) aquest noi que dilluns deia que quan sigui president resoldrà el “problema català”. País! Abans d'anar a dormir vaig tenir l'oportunitat de repassar el partit de l'Espanyol. Res de nou. Sap greu que no es guanyés, però com a mínim es va lluitar fins al final, que és del que es tracta. Ah, l'altra alegria de la jornada me la va donar el president Joan Collet quan vaig saber que també havia anat a votar. Enhorabona!