‘Tiqui-taca', ‘moc-moc' o ‘xop-xop'

Aquests dies bar­re­jats de salu­bri­tat política i insi­pi­desa fut­bolística, hem deci­dit mit­jançant un pacte sege­llat amb la solem­ni­tat dels silen­cis, apar­tar l'actu­a­li­tat del Barça de les tertúlies mati­nals de tabac negre amb cafè aigua­lit. Llu­nya­nes són les jor­na­des en què lapidàvem la moral dels madri­dis­tes que esmor­za­ven amb el gest res­tret, i per això, ens limi­tem a ana­lit­zar l'exci­tació sobi­ra­nista cons­ci­ent de la iso­lació pública pels culers afi­li­ats a la nega­tiva de les gavi­nes geno­ve­ses. De tota manera, sabe­dors de la redundància esgo­ta­dora dels pam­flets d'una Cata­lu­nya insub­misa que es rebel·la per un nou demà perquè ara és l'hora i bla, bla, bla, posem sobre la taula temes que teníem apar­cats per les dar­re­res cam­pa­nyes tri­om­fants d'un Barça somiat com etern fins als segles del segles, amén. En pri­mer lloc, hi ha el filo­necròleg, dit d'aquell que a falta d'orgies blau­grana revisa les esque­les de la seva gene­ració i etziba algun afo­risme escèptic com “avui hi ets i demà, qui ho sap”, o men­teix simu­lant que li rellisca el diner amb un fal­sari “et pre­o­cu­pes de xim­ple­ries i no t'ado­nes del que és impor­tant”. Fugint nord enllà de l'exis­ten­ci­a­lisme burgès del com­pany, em giro i esguardo amb fatiga el plany del doc­tor de la ment, un ésser espe­ci­a­lista a radi­o­gra­fiar el ves­sant fosc de notícies posi­ti­ves, els “on ani­rem a parar” i “cada dia estem pit­jor” van acom­pa­nyats d'un abisme fic­tici que ens aboca a un femer de misèria moral. No puc més. Faig un assaig bord d'esca­po­lir-me entre por­ta­des de premsa groga, però fra­casso. Quan con­torno el meu cos per la porta amb un esbu­fec d'assos­sec arriba el com­pany inqui­si­tiu que demana la meva opinió sobre temàtiques irre­lle­vants, no hi ha dubte, cerca un inter­lo­cu­tor a qui esbu­de­llar amb argu­ments de con­tra­por­tada. L'evito amb una excusa de mal paga­dor men­tre deixo anar arran de terra una pregària amb què demano que el Barça torni a gua­nyar amb el tiqui-taca, el moc-moc o el xop-xop, però que rebenti de nou els rivals perquè els com­panys par­lin de fut­bol i man­tin­guin els deli­ris de gran­desa entre els llençols del seu llit matri­mo­nial.