Quan algú desitja una cosa d'algú altre el que es fa en el món civilitzat –un cop descartat el kalàixnikov– és demanar-la amb certa educació. Hi ha la possibilitat que allò que vols sigui impossible d'obtenir perquè l'altra part no ho vol cedir. Passa, per exemple, en els clubs de futbol. El Barça volia fitxar Thiago Silva, però el París Saint-Germain, que n'era el propietari, en demanava un preu impossible: Messi. En tot cas, hi va haver una certa negociació, encara que només durés un dia. En la lliga espanyola, en certa manera, és més fàcil negociar, perquè la inclusió de clàusules de rescissió permet fitxar jugadors si tens la cartera plena. Recordem el famós cas de Florentino Pérez amb Figo, que el Barça no estava disposat a deixar marxar de cap manera.

Catalunya, si em permeteu parlar genèricament, es troba ara en aquesta tessitura. Vol una cosa que no té, el dret a convocar un referèndum. I va a Madrid a negociar. Com ho fem això? Res d'entrar a la Moncloa com Clint Eastwood, sinó demanant permís i tot. Però el govern espanyol no traspassa aquest dret, seguint el símil futbolístic. I tampoc hi ha una clàusula per aconseguir-lo a l'estil de Florentino. Què fem? En l'art de negociar, convé tenir alguna cosa que l'altre desitgi. Si no, adéu-siau. En les negociacions del tripartit amb el govern espanyol per aconseguir un cert reconeixement per a les seleccions catalanes no hi va haver acord perquè la nostra delegació no tenia res a oferir als espanyols, simplement demanava un favor. Si la llei, pensen els mesetaris, em dóna la raó i la sobirania recau només en nosaltres, doncs no cal que torneu. Adéu-siau.

En resum, negociar una cosa que saps que no et donaran mai, sigui un futbolista o una competència política, es transforma amb el temps (que avança inexorablement) amb una pèrdua de temps, valgui la redundància. La cosa és complica, a més, si allò que demanes és un dret que consideres legítimament propi i t'avisen que no el tindràs no només ara, sinó mai. Adéu-siau. Saltem llavors d'un exercici estricte de negociació a la legítima defensa. Paradoxalment, és una defensa que exigeix una ofensiva en tota regla.

Al final, el que fan dos clubs de futbol que parlen d'intercanviar algun jugador, amb diners o sense pel mig, és parlar d'igual a igual. Per Espanya, Catalunya és com el Barça B. Seria un escàndol que un filial exigís un jugador del primer equip per reforçar-se. Aquesta és la seva visió sobre nosaltres. En la jerarquia, ells estan a dalt i nosaltres, a baix. Què coi volen negociar? No és que no hi hagi clàusula per al dret a decidir, és que és un concepte que a Madrid va més enllà de les utopies de Bakunin i Saint-Simon. Per tant, la part que hem d'assumir, i que és la que costa més d'acceptar per a algunes elits catalanes, és que aquest partit primer s'ha d'empatar abans de guanyar-lo. El gol de l'empat és la convocatòria d'unes eleccions en què guanyi el sí, el Parlament es declari independent i vagi a Madrid a negociar com a igual. En les futures reunions potser –ja que parlem d'utopies–s'arriba a un acord confederal i l'empat es manté durant uns anys. Però si no hi ha acord, després necessitem fer l'1-2. I ja sabeu què significa això. Adéu-siau.