Sense clàusula

Quan algú desitja una cosa d'algú altre el que es fa en el món civi­lit­zat –un cop des­car­tat el kalàixnikov– és dema­nar-la amb certa edu­cació. Hi ha la pos­si­bi­li­tat que allò que vols sigui impos­si­ble d'obte­nir perquè l'altra part no ho vol cedir. Passa, per exem­ple, en els clubs de fut­bol. El Barça volia fit­xar Thi­ago Silva, però el París Saint-Ger­main, que n'era el pro­pi­e­tari, en dema­nava un preu impos­si­ble: Messi. En tot cas, hi va haver una certa nego­ci­ació, encara que només durés un dia. En la lliga espa­nyola, en certa manera, és més fàcil nego­ciar, perquè la inclusió de clàusu­les de res­cissió per­met fit­xar juga­dors si tens la car­tera plena. Recor­dem el famós cas de Flo­ren­tino Pérez amb Figo, que el Barça no estava dis­po­sat a dei­xar mar­xar de cap manera.

Cata­lu­nya, si em per­me­teu par­lar genèrica­ment, es troba ara en aquesta tes­si­tura. Vol una cosa que no té, el dret a con­vo­car un referèndum. I va a Madrid a nego­ciar. Com ho fem això? Res d'entrar a la Mon­cloa com Clint Eastwood, sinó dema­nant permís i tot. Però el govern espa­nyol no tras­passa aquest dret, seguint el símil fut­bolístic. I tam­poc hi ha una clàusula per acon­se­guir-lo a l'estil de Flo­ren­tino. Què fem? En l'art de nego­ciar, convé tenir alguna cosa que l'altre desitgi. Si no, adéu-siau. En les nego­ci­a­ci­ons del tri­par­tit amb el govern espa­nyol per acon­se­guir un cert reco­nei­xe­ment per a les selec­ci­ons cata­la­nes no hi va haver acord perquè la nos­tra dele­gació no tenia res a ofe­rir als espa­nyols, sim­ple­ment dema­nava un favor. Si la llei, pen­sen els mese­ta­ris, em dóna la raó i la sobi­ra­nia recau només en nosal­tres, doncs no cal que tor­neu. Adéu-siau.

En resum, nego­ciar una cosa que saps que no et dona­ran mai, sigui un fut­bo­lista o una com­petència política, es trans­forma amb el temps (que avança ine­xo­ra­ble­ment) amb una pèrdua de temps, val­gui la redundància. La cosa és com­plica, a més, si allò que dema­nes és un dret que con­si­de­res legítima­ment propi i t'avi­sen que no el tindràs no només ara, sinó mai. Adéu-siau. Sal­tem lla­vors d'un exer­cici estricte de nego­ci­ació a la legítima defensa. Para­do­xal­ment, és una defensa que exi­geix una ofen­siva en tota regla.

Al final, el que fan dos clubs de fut­bol que par­len d'inter­can­viar algun juga­dor, amb diners o sense pel mig, és par­lar d'igual a igual. Per Espa­nya, Cata­lu­nya és com el Barça B. Seria un escàndol que un filial exigís un juga­dor del pri­mer equip per reforçar-se. Aquesta és la seva visió sobre nosal­tres. En la jerar­quia, ells estan a dalt i nosal­tres, a baix. Què coi volen nego­ciar? No és que no hi hagi clàusula per al dret a deci­dir, és que és un con­cepte que a Madrid va més enllà de les uto­pies de Baku­nin i Saint-Simon. Per tant, la part que hem d'assu­mir, i que és la que costa més d'accep­tar per a algu­nes elits cata­la­nes, és que aquest par­tit pri­mer s'ha d'empa­tar abans de gua­nyar-lo. El gol de l'empat és la con­vo­catòria d'unes elec­ci­ons en què gua­nyi el sí, el Par­la­ment es declari inde­pen­dent i vagi a Madrid a nego­ciar com a igual. En les futu­res reu­ni­ons pot­ser –ja que par­lem d'uto­pies–s'arriba a un acord con­fe­de­ral i l'empat es manté durant uns anys. Però si no hi ha acord, després neces­si­tem fer l'1-2. I ja sabeu què sig­ni­fica això. Adéu-siau.