El sil·logisme involuntari
Àlex Márquez, Marc Márquez i Tito Rabat tenen l'honor de ser els primers catalans als quals s'ha referit aquesta setmana el president espanyol. Resulta que dimarts Mariano Rajoy els va enviar una felicitació en la qual deia que “aquesta triple corona del motociclisme recorda al món que no hi ha meta que un espanyol no pugui assolir”.
Interpretem-lo, tot i que costa (allò que hi ha més catalans que independentistes és una prova de foc). Si per Rajoy els catalans som espanyols i els tres campions del món són inequívocament catalans, de la seva proposta es dedueix que no hi ha meta que un català no pugui aconseguir.
Per una vegada a la vida, Rajoy ens marca el camí. No hi ha res que no puguem aconseguir. En l'esport, les mostres són continuades i els de motor estan al capdavant. No és tan sols l'espectacular revàlida del triplet en el mundial de motociclisme. És ser l'únic país del món amb grans premis de F-1 i Moto GP, amb proves del mundial de ral·lis, de ral·licròs. És fer el millor ral·li del campionat del món. És ser intel·ligent per sostenir amb una aportació pública mesurada un circuit que deixa un impacte econòmic brutal.
I podem anar més enllà. És tenir la capacitat organitzativa per portar a Barcelona els grans esdeveniment esportius del món. Mundials i europeus de natació, atletisme –dimarts és dia clau– X-Games... És ser prou imaginatius per plantejar-se que una ciutat mediterrània pugui ser la seu d'uns Jocs Olímpics d'hivern.
Tot això, i molt més, ho fem per convenciment, per insistència i per capacitat. Però sobretot, per treball. El treball és un valor molt lloable que es potencia quan es col·lectivitza. Per tant, en el camí que hem emprès cap a la independència –i que ens ha de portar, no en dubteu, encara més capacitat de destacar, d'organitzar, de finançar, de fer aflorar talent i de capitalitzar els èxits d'aquest talent com no ho farem mai sota el jou espanyol– els nostres representants polítics tenen un mateix mandat d'orígens tan dispars com el 9-N i Mariano Rajoy: els catalans, junts, podem fer-ho. L'any 2014 ningú, ni les minories silencioses, es poden oposar –ni s'oposaran– a un clam. Ni els grans empresaris porucs i barruts, que llegeixo que estan maquinant l'estratègia per canviar independència per reforma constitucional. Han de saber que tenen un vot i que per molts diners que tinguin i que moguin, el seu vot no val més que el meu. Ni que el de l'aturat crònic. Val més que s'espavilin a trobar ells l'encaix en el procés, o el desenllaç del procés els devorarà. Perquè, tinguem-ho clar, ens podran atacar des del ciberespai, ens intentaran acoquinar des de tots els poders de l'Estat, però Catalunya –a diferència de l'Espanya dels funcionaris, clientelista i corrupta–, és tan viable que, si anem junts, trobar socis disposats a acompanyar-nos en el procés cap a l'èxit no ha de ser un problema. Com els han trobat Marc Márquez, Tito Rabat i Àlex Márquez. Gràcies, Mariano, per fer-nos obrir els ulls.