Avui que a Cervera festegen els germans Àlex i Marc Márquez com a campions del món de Moto 3 i Moto GP respectivament, em permetran que faci una mica de teoria literària, perquè el cas és tan extraordinari que no solament s'ho val, sinó que convé aixoplugar-nos del gavadal de ximpleries que ens cauran a sobre.

Un dels crítics literaris internacionals més lúcids malbaratats a Catalunya, Joan Ferraté, va publicar els dies 4 i 11 de maig de 1989 a l'almoina catalana d'El País un article en dues parts titulat “El vell instint fabulador” on, a propòsit de la novel·la Figures de calidoscopi, que va encimbellar al prestigi Ramon Solsona, presentava la fabulació com l'habilitat narrativa consistent a adequar tot allò que s'explica a la manera idònia d'explicar-ho. El cas és, però, que, a la fi d'aquell article, quan el savi de Reus i de les Universitats d'Oriente, a Santiago de Cuba, i d'Alberta, a Edmonton, al Canadà, escriu que “tot lector utilitza la literatura per vèncer la literalitat unidimensional de la seva experiència quotidiana”, ja apuntava a una definició més exacta d'allò que hauríem d'entendre per “fabular” –si el nostre diccionari acceptés aquesta paraula– i s'avançava a la pluja de futileses que he anunciat que se'ns congria.

Efectivament, la cort d'aduladors i l'exèrcit de mercenaris de la informació s'abraonaran al fet extraordinari que dos fills de la mateixa família hagin aconseguit la mateixa temporada el campionat del món d'una disciplina de tanta anomenada i ben aviat se'ns vendrà com una gesta allò que no n'és sinó el contrari. Notícies, reportatges, biografies i memòries –i totes les formes de l'hagiografia narrada– adequaran la vida dels dos germans a la necessitat de fer bullir l'olla; però cap, ja ho aventuro, no fabularà amb els Ròmul i Rem de Cervera la fi de la Roma que els cria.