Pep Guardiola també va votar. El partit del Bayern es va celebrar dissabte i, des de Frankfurt, va viatjar a Barcelona per dipositar el seu vot en una bonica urna de cartró, com tothom, enmig d'altres votants contents que el van aplaudir. No només va votar. També va parlar amb alguns mitjans de comunicació explicant que, per motius de feina que tant sembla obsessionar-lo, no havia pogut assistir a les tres últimes grans manifestacions catalanes, però que, en canvi, s'ho havia pogut combinar per votar amb il·lusió i compartir-la amb la de tanta gent que demana ser escoltada. També va parlar amb prou il·lusió del president Artur Mas afirmant que l'home es pot equivocar, però que quan parla resulta creïble. Potser sí potser no, però, de fet, no és la meva intenció valorar o interpretar les declaracions polítiques de Guardiola. A mi, sincerament, Guardiola no m'interessa gaire com a home polític o com l'home dels discursos morals capaç d'afirmar que, si ens aixequem d'hora i ens posem a treballar, aquest país funcionarà a meravella. El retorn impossible. I, per això mateix, m'interessa Guardiola com a entrenador. Ho he dit en present, i no és que no m'interessi el que faci al Bayern de Munic, però sobretot ho diria en passat: m'interessava quan entrenava el Barça i cada partit podia ser una festa per als barcelonistes i qualsevol amant del futbol disposat a disfrutar-ho.

Ho dic en un passat que sembla definitiu. Almenys així ho creu ell. En aquesta visita recent, Guardiola també va declarar que tornarà viure a Barcelona, però que pensa que no tornarà a entrenar mai més el Barça. Em tempta dir que vés a saber per què, en fi, la vida dóna moltes voltes. Tanmateix, crec que aquesta temptació de dir-ho està inspirada pel desig del seu retorn. No volia que se n'anés, però he de reconèixer que la deriva actual del Barça fa que l'enyori fins i tot més del que podia suposar o imaginar. Potser m'equivoco, però m'atreveixo a dir que els aplaudiments que Guardiola va rebre al col·legi CIC no ho van ser només pel fet que votés, sinó per un reconeixement a una feina feta al Barça i també per manifestar el desig que torni a entrenar el seu equip. Segurament no hauria de parlar pels altres, sinó només per mi mateixa, però crec que hi ha una certa enyorança col·lectiva. Dit això, entenc perfectament que Pep Guardiola no vulgui tornar a entrenar el Barça.

Ho entenc perquè, encara que en tingués ganes, Guardiola potser pensa que el seu retorn resultaria decebedor. Es pot repetir el Barça dels seus tres primers anys com a entrenador? Si fins i tot el quart, l'últim, ja va ser una mica decebedor. Aquella felicitat, que va durar prou, difícilment tornarà. Potser n'hi haurà una altra, però ni serà la mateixa ni podrà ser amb Guardiola. Encara que aconseguís uns bons resultats en un més que hipotètic retorn, l'equip es compararia amb aquell Barça. I la comparació no només seria odiosa, sinó que podria resultar demolidora. El passat a vegades pesa massa i aquesta és una de les vegades. Enyorem Guardiola, però, de fet, enyorem Messi en el moment de la seva eclosió, Xavi en la seva maduresa lúcida, Iniesta en el seu fulgor lluminós i, per què no, Piqué revelant-se com un defensa sòlid i potent. I molt més que ja no tornarà. És així. Fa temps que ho sé, però a vegades sembla que no ho vulgui saber. Té raó Guardiola de no voler tornar. Si hi penso una mica més, tampoc no puc desitjar que Guardiola torni. El retorn que voldríem és impossible, només és una il·lusió condemnada a esvanir-se. Però vam viure aquella època intensament, com deia Nietzsche (que em perdoni) que havíem de viure cada moment: volent que retornés eternament. L'etern retorn d'aquell Barça, però, només ho serà en la memòria.