Una setmana a Can Barça pot resultar una eternitat. Com que tot depèn dels marcadors, com que la gent no reacciona mentre l'equip guanya, hem passat de plorar per l'oposició desapareguda a veure els candidats emergir amb artilleria prou sorollosa. Curiós que ens costi tant desxifrar la realitat: Des que l'Elefant Blau va posar fi a l'etern mandat de Núñez, les faccions que lluiten pel poder s'han passat la vida al jutjat. I espera't. De sobte, quan convé vés a saber a qui, surten a la palestra evidències de conxorxes i aliances que poden ser de tot menys coincidències innocents. S'ha aixecat la veda perquè s'ha perdut ràpidament part de la confiança en Luis Enrique, home de morro fort i nul·la mà esquerra, senyal que cal córrer cap a trinxeres abans que els marcadors desfavorables ens portin a les urnes. Encara ens sorprenen alguns detalls. Per exemple, l'atac en tromba d'un Benedito que estava tàctic, callat i a la defensiva. Sap que la resurrecció de Laporta l'obliga a ser valent, agosarat en la denúncia quan fa quatre dies preferia deixar-los que es desgastessin sols. Xoca que Faus anunciï querelles per activitats professionals públiques i notòries a qualsevol diari econòmic o confidencial financer: és l'home de Qatar al nostre país, com ho és Rosell, i tots dos van ser decisius per situar la seva propaganda a la samarreta molt abans del que pensàvem. No els importa que sigui una dictadura i que paguin per netejar la seva controvertida imatge. El diner, que tot ho pot, també dicta les ambicions a Can Barça.

Cada dia un ensurt o, potser, simples evidències que la majoria anem amb el lliri a la mà. Per exemple, pensem en Vermaelen. Francament, l'estadi de l'Arsenal hauria de portar el nom del Barça, que és qui l'ha pagat. L'últim favor als gunners ha estat de traca i només ens sobta no haver-nos-en adonat abans. A l'estiu, uns i altres van pactar una operació de traspàs per capítols i presentada com dos temes independents. Et venc Alexis i fem veure que em pagues bons calerons –diguem-ne 40 milions– per l'operació, així la meva gent creurà que he sabut vendre per una vegada a la vida. Acte seguit, sense que es puguin lligar caps, et col·loquen un central que ha tingut vint lesions en cinc anys a canvi de 18 milions. O sigui, que t'has endut el xilè a preu de ganga, però ningú repararà en el detall. Anys enrere ja van encarir igual l'operació Cesc amb aquell saldo anomenat Song, també en una jugada aparentment dissociada. Per què cal que el Barça fitxi a Londres per sistema? Misteri absolut, secret de sumari. Si tornem a la visió general, comprovem que ja s'ha obert la capsa de trons en espera del gran terrabastall que generi, finalment, la convocatòria a les urnes. L'estil de joc del Barça va marxa enrere com els crancs i això, perdoneu, comença a assemblar-se massa al desori amb Martino. Quan tothom hi va caure ja era massa tard per corregir el nyap de temporada. Setmana reveladora que traça un perillós full de ruta immediat. Comencem a sentir una intuïció pròpia dels déjà vu, com si ja haguéssim viscut aquesta pel·lícula que no ens va agradar gens no fa pas gaire. I l'última observació: quina sort que té la directiva que el país estigui pendent del procés i no del Barça.