Dos dies abans que es discutís l'elecció de Doha com a seu del mundial del 2019 va succeir un fet rellevant i no sabem si casual, tot i que per als periodistes i els detectius les casualitats sempre són sospitoses. Els ambaixadors de l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs i Bahrain van tornar a Qatar. N'havien marxat vuit mesos abans queixant-se del suport (explícit o implícit, això ja és més difícil d'escatir) als grups islàmics radicals, començant per l'Estat Islàmic, que està sembrant el terror per allà on passa. Que s'hagi fet una pausa en aquest gravíssim conflicte al golf Pèrsic no vol dir que el problema s'hagi esvaït. La Federació Internacional d'Handbol, per exemple, ha viscut els últims mesos un vertader malson per la decisió de Bahrain i els Emirats Àrabs de boicotejar el mundial. Kuwait, un dels candidats a substituir-los, tampoc vol jugar a Qatar. La guerra de Síria, que ja no és només civil, és un conflicte religiós, però també econòmic. El govern de Doha s'ha involucrat en el conflicte subvencionant grups radicals per impedir la construcció del gasoducte Iran-Iraq-Síria amb sortida al Mediterrani per imposar la seva alternativa: Qatar-Aràbia Saudita-Iraq-Síria. A Qatar s'han adonat que amb la seva influència a Occident no n'hi ha prou per ser l'actor principal al golf Pèrsic, i que necessiten actuar sobre el terreny, fet que provoca no només recel en els seus veïns, sinó en tota la diplomàcia internacional, començant pels Estats Units i acabant per la Xina.

Els analistes polítics no preveuen que la situació es calmi a mitjà termini, sobretot si els republicans arriben a la Casa Blanca el 2016 i envien més tropes a la zona. Apostar per països que estan al centre de l'eix d'allò que alguns ja han batejat com la tercera guerra mundial potser és una aposta econòmica segura a mitjà termini, però els riscos polítics són més grans i no seria estrany que els boicots, ja oblidats, tornessin al primer pla.