L'eterna cerimònia de confusió alenada des del poder aconsegueix que la gent confongui víctimes i botxins. L'evidència: si tens diners, compres connivències i voluntats, t'escriuran la biografia a mida i, si cal, segons com de gran tinguis l'ego, et faran una hagiografia com si fossis la mare Teresa de Calcuta, talment. Ha resultat un espectacle –posin el trist qualificatiu que desitgin– veure tots aquells que tenen el cul llogat sortir a escena en desfilada, com si obeïssin l'ordre d'un general, per vessar les corresponents llàgrimes de cocodril a la salut de l'expresident condemnat per la justícia. Deixem-ho aquí com a mostra de la pèssima salut democràtica que compartim, que hi ha coses pitjors encara per comentar. Els catalans ens omplim la boca de franquisme sociològic i de les rèmores històriques dels veïns cada cop que ens plau justificar-nos sobre tan incòmoda relació. I com que el mal sempre ve de fora o d'Almansa, poc dediquem a observar la realitat del propi melic. Si ho féssim, exercici prou saludable, potser ens espantaríem i tot, perquè el Barça, sí, aquest Barça que tant estimeu, no és l'entitat modèlicament democràtica, activa i participativa que pretenem. No, ans el contrari. Des de l'any 78, alguns cognoms i els seus aliats mediàtics van confondre el Més que un club amb part del seu patrimoni com amos del país, i van arrelar les bases d'un nuñisme sociològic sòlid, sectari i discriminatori, com si per ordre natural de les coses ells fossin els únics capacitats per decidir què ens convé a la resta, sigui en matèria de país o de club. Ells manen; nosaltres, a obeir.

Fan i desfan, han fet i han desfet a voluntat amb més pena que encert, i quan l'excepció ha confirmat la regla, s'han rebel·lat per destrossar el que ells consideren una errada del sistema, falla de permetre uns ocupes durant set anys. Precisament, els millors anys, ves per on, i això no ho toleraran mai, per això converteixen els màxims factòtums com ara Laporta, Cruyff i Guardiola en diana dels seus odis i enveges africanes. Fa quatre anys que tornen a manar, i és públic, notori i evident que el Barça va pel pedregar, tot i els esforços de la seva propaganda per pal·liar el desastre. Sempre han aconseguit marcar els corrents d'opinió del barcelonisme majoritari i minimitzar la veu dels independents, quatre gats en guerrilla. Quan analitzàvem històricament el tipus de presidències del Barça les distingíem a l'americana, entre republicanes i demòcrates, però si hem de definir l'era moderna i el present no ens queda cap altra opció que denunciar aquest nuñisme perpetuat, antitètic als senyals d'identitat del club, aquest segrest sistemàtic del símbol en mans de gent que no vol canviar el nom del museu, gent que fa el ridícul portant publicitat d'una cruel dictadura i que gestiona el sentiment col·lectiu només a partir dels diners i dels interessos privats. Feta l'anàlisi, si agafem distància, és molt preocupant el que aquí definim. Que hi ha venuts al poder, ja ho sabíem. Exigir que qui la fa l'ha de pagar seria propi d'una democràcia sana. Però la nostra és tutelada, parraca, poc sòlida i afeblida. Al país i també al Barça, és clar. Nuñisme sociològic, una trista realitat de la qual no volem ser conscients.