Diuen que hom és esclau de les seves paraules i amo del seu silenci. Lionel Messi ho ha comprovat en pròpia pell aquesta setmana, després que unes declaracions en una televisió argentina i en el diari Olé aixequessin més polseguera que una tempesta de sorra al desert. Justament ell, que no acostuma a parlar gairebé mai, i que quan ho fa només deixa anar un reguitzell de tòpics comuns del tipus “el futbol és així” o “els partits duren 90 minuts”. Tot i amb això, és evident que és del tot impossible mantenir-se callat les 24 hores del dia els 365 dies de l'any durant tota la carrera professional d'un esportista. I encara menys en aquesta era de comunicacions omnidireccionals i omnipresents.

De tant en tant, ho pateixen altres esportistes, que fan alguna piulada a Twitter o pengen alguna foto a Instagram. Finestres que són per naturalesa espontànies i sense gaire elaboració prèvia. Per més que intentin filtrar els continguts o que contractin el millor gestor de comunitats (el community manager de tota la vida) sempre alguna cosa s'escapa i esdevé la guspira que encén el foc.

Temps era temps, quan internet no existia, era relativament fàcil per a un cap de premsa mantenir un personatge públic sota control. Una bona relació amb els principals mitjans, quatre o cinc consells sobre com comportar-se en públic o davant la premsa, filtrar alguna primícia inofensiva de tant en tant per mantenir content el personal i avall que fa baixada. Avui tot això és història. Un mal gest en un lloc públic es reprodueix d'una manera múltiple en pocs segons a través de les xarxes socials, fins i tot si és una ximpleria sense importància. Si escoltem amb cura la frase de Messi, tampoc no diu res de l'altre món: ell voldria jugar sempre al Barça, però mai no se sap què ens reserva el destí per al futur. És quelcom que hom podria repetir en qualsevol context sense produir un daltabaix, però ja ho sabem, el futbol és així.