Potser molts catalans van quedar sorpresos de la decisió d'ara fa sis dies de donar a Doha, capital de Qatar, el mundial d'atletisme del 2019, però probablement és perquè no coneixen detalladament l'estratègia que ja fa uns quants anys els poders fàctics qatarians van posar en marxa amb l'horitzó de ser, el 2030, un lloc especial del planeta.

Què pot tenir d'especial Qatar d'aquí a un màxim de quinze anys? La idea és que sigui un país líder a tot el planeta pel que fa a la innovació i la recerca, que substituiria el diner provinent del petroli, un bé que els ha permès enriquir-se, però que és efímer. Pel camí, però, el projecte es cobrarà víctimes col·laterals i, en aquest cas, no és un terme metafòric, perquè les estadístiques diuen que, al ritme que es moren els obrers que treballen en la construcció d'infraestructures a Qatar, uns 20 al mes, per fer realitat el projecte estrella del líder qatarià, Jalifa Bin Hamad al Zani, podrien morir uns 4.000 treballadors en els pròxims vuit anys.

El president de la Federació Espanyola d'Atletisme, José Maria Odriozola, va voler denunciar in extremis l'aparició d'un xec de 37 milions d'euros a l'oferta que ja havia fet Qatar, superior a la de Barcelona i Eugene…Com si s'acabés d'adonar del poder del diner. Però la pregunta és si algú esperava realment aconseguir aquest mundial… Si ara fa quatre anys, Qatar va aconseguir ser la seu del mundial de futbol, i això sí que trasbalsa el panorama mundial, i totes les comissions d'investigació han llançat la tovallola, com s'ha de poder frenar el món dels petrodòlars?

De fet, Qatar pot qüestionar moltes de les coses que se li atribueixen… que si finança grups terroristes, que si utilitza directament el suborn per corrompre aquells que es deixen…, però el problema que hi ha, i aquest és absolutament objectiu, és que els costums i els hàbits del país topen frontalment amb la imatge de la resta del món civilitzat. Prohibició de l'homosexualitat, almenys dins les fronteres; no permetre a les dones del país competir sense anar cobertes i, a més, no frenar les condicions d'esclavitud dels milers de treballadors, sobretot indis i nepalesos, als quals retenen el passaport durant el contracte.

En els propers anys, Qatar sortirà constantment en les notícies d'esports. Aquest 2014 que s'acaba, la copa del món de natació; l'any que ve, el mundial d'handbol; el 2016, el mundial de ciclisme en ruta; el 2018, el de gimnàstica; el 2019, el d'atletisme, i el 2022, el de futbol. I, a més, el gran premi de motociclisme anual que es corre al juny, a banda que no seria estrany que en els pròxims mesos anés augmentant la quantitat d'esdeveniments que faran de Doha un destí cada cop més freqüent per a milers de periodistes i turistes que ompliran els molts hotels de la capital.

Qatar és el país del món amb una renda per capita més alta –triplica la de Catalunya–, i és important dir que el 80% dels residents són de fora, per tant, el 20% de qatarians, uns 400.000, disfruten d'un nivell de vida altíssim que els fa, sobretot quan es mouen per l'estranger, cosmopolites.

L'altra font d'inversió que Qatar ha fet créixer en els darrers anys ha estat el patrocini. D'ençà que Sandro Rosell va anunciar l'acord pel qual la fundació, primer, i la línia aèria, després, proporcionarien 165 milions d'euros fins al final de la temporada 2015/16, les crítiques de diversos sectors han estat constants, sobretot tenint en compte que el precedent era el patrocini gratuït de l'Unicef. Cal recordar, però, que el 2012 es va anunciar la compra del París Saint-Germain de futbol per part dels qatarians, i la mateixa decisió de la FIFA de donar el mundial a la península del golf aràbic ha desmuntat, en part, l'argumentari dels detractors. És part de l'estratègia amb la mirada posada en el 2030, en el dia en què, la família reial, sigui liderada per qui sigui, espera poder subsistir, a falta de reserves petrolieres –avui parlen de 150.000 milions de barrils, que aquest mateix any han proporcionat a les arques del país uns 200.000 milions de dòlars només en venda d'hidrocarburs–. I sense oblidar un aspecte encara més estratègic, com és el de la creixent influència de la cadena de TV Al Jazeera, propietat de la família de l'emir, que arriba a mig Europa, que comercialitza drets de televisió arreu i que fa arribar notícies fins i tot al mateix cor dels nord-americans.

Per tot això, la pregunta és: quan en tindran prou? Quantes cites esportives més s'adjudicaran? Calen més subhastes? Probablement sí, i es veu a venir que la cobdícia de les federacions que han mirat, sobretot, pels ingressos milionaris, pot quedar avortada per problemes com ara el calendari i els horaris de les competicions… L'handbol i la natació es practiquen en espais perfectament climatitzats, però pel que fa al mundial de futbol ja s'anuncia que les lligues de tot Europa, almenys de l'Europa occidental, aquell llunyà 2022, potser s'hauran d'aturar per primavera…i això potser ja és fer-ne un gra massa…