El grau de la veterania
els puguin culpar de tots els mals
del seu equip
Quan diuen que la veterania és un grau, sempre em fan pensar en quin grau exacte deu ser i si això té alguna cosa a veure amb el món del vi. El número del 10 d'octubre passat de la revista Weekly, de la FIFA, té un reportatge monogràfic dedicat als futbolistes veterans. Hi recullen jugadors com Totti, de 38 anys, mite vivent i plenament actiu al Roma; el porter David Seaman, el defensa Paolo Maldini, que es van retirar amb 41 anys, i el migcampista Donato de Silva, que va penjar les botes amb 40 anys i va viure l'etapa gloriosa del Superdépor; o Roger Milla, el davanter camerunès que va il·luminar el mundial del 90 i que es va acabar retirant amb 44 anys.
El cas de Totti recorda, en bona mesura, el del migcampista Pirlo (de 35 anys), estendard en aquest cas del Juventus: són futbolistes que es mantenen jugant al màxim nivell i, a més, tenen un paper clau a l'equip. Dos aspectes que no són gens fàcils de conjugar ja que, a més, sovint depenen d'atzars com les lesions i la tria oportuna d'equips. Puyol, si no hagués acabat trinxat per les lesions, anava pel camí de poder tenir un rol similar al Barça. Sovint havia reconegut que veia en Maldini un mirall.
En el futbol actual, ens hem acostumat una mica massa que es premiï allò prematur i de vegades s'obvia la necessitat d'un jugador de trajectòria, que n'ha vist de tots colors, que sigui capaç de quadrar la resta, que faci d'enllaç entre generacions, que doni joc i, quan calgui, el testimoni. Futbolistes com Totti i Pirlo demostren que les seves cames tenen encara molt futbol, com si, en realitat, no tinguessin cap edat.
Al Barça, Xavi, que al gener farà 35 anys, ensenya encara mestratge i resolució. És possible que no estigui per a segons quin partit. És possible que al mig del camp blaugrana li calgui una regirada, veient com s'ha vist que algunes formes que van ser recepta màgica demanen una reformulació. Però també és cert que s'ha personalitzat excessivament en Xavi –i en la necessitat de foragitar-lo– la reinvenció del joc blaugrana. Una mica típic de l'opinió de “o tot o res” que sol manegar els designis culers. Al Roma o a la Juve es fa una mica estrany pensar que culpessin de tots els mals Totti i Pirlo quan anessin mal dades. I, per un motiu o un altre, en els últims anys hi han anat unes quantes vegades.
L'altre Xabi, l'Alonso, que just avui fa 34 anys, demostra al Bayern de Munic el futbol a cabassos que encara té. Queda el dubte de si Xavi podria ser un Pirlo per al Barça, en el sentit de ser tan i tan protagonista com l'italià. Però en qualsevol cas, no sembla que ni l'equip ni el jugador estiguin per a aquesta via. De vegades, fa l'efecte que al Barça costa que es pugui donar l'èpica i la màgia del futbolista veterà. És com si abans, la trituradora endèmica de jugadors ja s'hagués activat i, com és costum al club, els impedís arribar a grans a casa seva.