El romanticisme està tan pansit com qualsevol fulla a la tardor, quan es desprèn dels arbres. I la situació encara és més hiperbòlica en l'esport professional –en els que no tenen problemes de cobrament, és clar–, nodrit per un egoisme recaptatori directament proporcional als dígits de la nòmina. La incitació del jo abans que el nosaltres, transcrit en un contracte a cop de bonus o plus. El límit de la perversió és reclamar un “suplement econòmic”, per utilitzar un eufemisme, per defensar la samarreta d'una selecció nacional en un gran campionat. En l'últim mundial de futbol, sense anar més lluny, Espanya va pactar 720.000 euros per cap amb la federació espanyola (FEF) per revalidar el títol. Una salvatjada –una més, en un esport rei també en l'exageració– que torna a posar de manifest que no són bons temps per a la lírica.

Però no tot està perdut. O almenys, encara hi ha un reducte d'honestedat professional. Potser portada a l'extrem, però cridanera en els temps que corren. A la capital de Bielorússia, al cor del país, hi juga el Tsmoki-Minsk, entitat fundada el 2006 i jerarca indiscutible en el bàsquet del país en el darrer lustre (cinc copes i cinc lligues seguides). L'equip va arrencar de pena aquesta temporada, tant en la VTB com en l'Eurochallenge, sense guanyar ni un sol partit en el primer mes, a l'octubre. La falta de competitivitat en molts partits va derivar en una reunió de vestidor per intentar aixecar el vol, i la conclusió va ser insòlita. Lluny de verbalitzar solucions a mitjans de comunicació o pregonar tan sols una llista de bones intencions, van decidir renunciar per unanimitat als salaris de l'octubre pels mals resultats. Tots, sense excepció. Un esforç remarcable en un grup que ni de bon tros té les nòmines més elevades del continent. S'imaginen, per buscar un paral·lelisme proper, algun equip d'elit d'aquí, de la lliga Endesa o de primera divisió de futbol, abonat a la derrota i que decideixi renunciar en bloc al sou un mes? Jo, sincerament, no. Potser és cert que, en l'actualitat, les dificultats per cobrar compliquen el plantejament, però no crec tampoc que, en èpoques de vaques magres, a ningú li hagués passat pel cap. L'exigència sempre té força en la victòria, i l'autoprotecció i les excuses apareixen en la derrota. Pocs cops s'assumeix la culpa d'una forma tan nítida, transparent.

Som a finals de novembre i la situació, si bé ha millorat lleugerament, continua sent delicadíssima per al campió bielorús. Tant és així que la cúpula directiva va trencar l'immobilisme fa un parell de setmanes. Va canviar el tècnic –Igor Griszchuk va substituir Rimantas Grigas– i va incorporar Parrish Petty, un base americà. El sacseig va tenir un efecte immediat –victòria contra l'Enisey (88-94)–, però no ha tingut continuïtat: 1-7 a la VTB (setzè i últim) i també cuer del seu grup d'Eurochallenge (0-3). Lògicament, els esforços es concentren en la primera. En tot cas, el marge de millora col·lectiu continua sent enorme. En el dia d'avui, el Tsmoki-Minsk acredita la pitjor defensa a la VTB (90,3 punts rebuts) i tampoc ofereix brots verds en apartats ofensius, com les pilotes perdudes (16,6, el que més del campionat) o les assistències, el segon que en reparteix menys (15,6). I, d'aquí al 5 de gener, té un calendari de por, amb cinc partits a fora i havent de passar per les pistes dels russos d'Eurolliga (el Nijni, el CSKA i l'Unics).

El panorama s'intueix negre, però el que mai quedarà en dubte és l'esperit i la predisposició del grup a tirar endavant, a seguir unit per sortir d'aquesta situació en bloc quan en altres escenaris algú ja s'hauria despenjat de la resta, buscant rèdits personals futurs, guarnint les seves estadístiques. Es veurà si amb això n'hi ha prou per sortir del pou perquè els triomfs no arriben només amb gestos, encara que siguin extraordinaris.