Per norma general, quan més es parla de l'Espanyol és quan les coses no acaben de funcionar. Ara mateix, acabo d'escoltar que és un equip amb qui tothom, fins i tot els àrbitres, s'hi atreveixen. Que normalment es mostra com un conjunt vulnerable, excessivament fràgil. I, és clar, sentint comentaris semblants es fan números i surten les estadístiques que surten. Que si fa tants partits que no es guanya, que si fa qui sap quants mesos que no es venç a camp contrari, que si falta contundència al darrere o definició al davant... La cançó de tantes vegades, la cançó de quasi sempre. També sento qui diu, sense que n'hàgim parlat, que l'avantatge de l'Espanyol és que cada temporada té tres o quatre equips potencialment inferiors, per la qual cosa el descens és prou improbable. Sí, és un argument que l'he utilitzat més d'una vegada en aquesta columna perquè crec sincerament que és la pura realitat. Ja fa anys que s'està en aquest tessitura. La construcció del nou estadi, amb la incorporació de nous socis, semblava que seria la poció màgica, però ara no sé si estem millor o pitjor. En el futbol, com en una societat en crisi, només aguanten els forts. I si a sobre les institucions esportives, a part de ser sospitoses, són ineficients i inútils i no fan res per redistribuir amb més racionalitat de futur el que genera el futbol, malament rai. Per això considero que és absurd, i em nego a participar-hi, encetar discussions a l'entorn de l'entrenador o del joc de l'equip. Que no, que no és això! I seria un error, i dels grossos, que el president o la directiva caiguessin en l'error de qüestionar o pensar a substituir Sergio González. No seria una solució esportiva i sí un problema econòmic més. Tampoc sé fins a quin punt aquesta mala maror es pot relacionar directament o indirectament amb el rumors que corren a l'entorn d'una possible dimissió del president, Joan Collet. Entenc que s'ho plantegi, però no pas per la qüestió esportiva. Veurem què passa.