Bartomeu, el president de pas

La legi­ti­mi­tat el·líptica rega­lada per les mas­ses silen­ci­o­ses sol tenir una relació minsa amb el que és legítima­ment explícit o sigui, el que resta empa­rat per una llei. Aquesta para­doxa entre el món tan­gi­ble de les nor­mes i el llim abs­tracte de les sen­sa­ci­ons gru­pals és el que no ha con­tro­lat mai el bo d'en Bar­to­meu, l'home del gest afa­ble i la mirada ten­dra, que a pesar del seu anhel de retro­bar l'hege­mo­nia fut­bolística a Europa, no es pot espol­sar l'espec­tre de ser el pont entre una etapa aca­bada i una altra que, pel sim­ple fet de ser nova, té un fac­tor engres­ca­dor que ell no pot donar. Rosell no va saber lle­gir entre línies la com­pa­ti­bi­li­tat entre la seva victòria i l'agraïment cap a Laporta, i ara, Bar­to­meu, el pre­si­dent a qui no es pot reba­tre la seva legi­ti­mi­tat amb argu­ments que no defu­gin del món sub­jec­tiu de les sen­sa­ci­ons, no ha sabut con­tro­lar el com­po­nent emo­ci­o­nal d'una part de l'afició que el tole­rarà sem­pre que els resul­tats tram­pe­gin una revolta a gale­res.

Així doncs, la via per desen­tre­llar aquest núvol de sos­pita, que un no pot fer des­a­parèixer amb l'estratègia rajoyi­ana de negar l'evidència tot espe­rant que la redundància de la negació acabi per­mu­tant la rea­li­tat, és con­vo­car elec­ci­ons i no ama­gar-se dar­rere l'escut d'una norma que no pren el pols anímic dels afi­ci­o­nats. Tot ple­gat con­sis­teix a fer l'esforç d'enten­dre que sovint la història no ens ha reser­vat el paper de pro­ta­go­nista desit­jat, el del que mata el drac i s'allita amb la prin­cesa en un areny embol­ca­llat amb pètals de rosa, i que sovint, hem de sacri­fi­car-nos en nom de la volun­tat legítima de la majo­ria, sobre­tot perquè si aquest desig de la massa t'acaba por­tant de nou a repre­sen­tar-la o no, la teva gran­desa com a per­sona acaba superant la mateixa figura del pre­si­dent. Però tot s'ha de dir, Bar­to­meu té raó objec­tiva quan defensa que es va votar un equip de tre­ball. Ara bé, també ha de ser cons­ci­ent que les deci­si­ons que pren­gui amb aquesta pre­tesa legi­ti­mi­tat el poden dur al ter­reny satíric dels que un dia van tenir som­nis de gran­desa i es van que­dar pal­plan­tats a la sor­tida.