Aquests dies es torna a parlar del fallit projecte de reconeixement internacional de la Federació Catalana de Patinatge i de la famosa assemblea de Fresno. Fa deu anys, l'estratègia que va aplicar Catalunya va ser per sobre de tot, la de la por de ser descobert. Recordo el dia abans de l'assemblea veient entrar l'advocat Jean-Louis Dupont a l'hotel en què s'havia de decidir tot. “Que hi fot aquest aquí?”, vaig pensar. Bé, doncs era la carta més amagada de totes del govern, conscient que els dirigents internacionals estaven canviant de posició per les pressions de Madrid, que en aquella ocasió va usar armes més efectives que el Pequeño Nicolás.

Però anar d'amagatotis respecte al teu adversari no t'assegura l'èxit. Així, alguna cosa ha canviat si abans-d'ahir, un dia abans que es complissin deu anys d'aquella assemblea, el mateix president de la Generalitat ja no parlava amb la por de ser descobert, sinó a cara descoberta, posant sobre la taula, amb tots els ets i uts, tota la planificació per arribar fins a la independència. A Madrid, els espies i el Centro Nacional de Inteligencia (és així com es fa dir) se'n devien fer creus. Tantes hores i diners gastats per esbrinar l'estratègia dels polítics sobiranistes a Catalunya, i resulta que en una hora el president els explica fil per randa què farem els propers divuit mesos. I sense eufemismes. El discurs inclou una crida directa als actors internacionals, que segurament faran la viu-viu, però que en qualsevol cas ja es poden donar per ben assabentats de quin és el pla. Molts deuen pensar que els catalans, o el seu govern, és la cosa més kitsch del planeta. Anar cap a la independència amb un projecte pacífic i democràtic sense que la “metròpoli”, citant fonts militars, hi estigui d'acord. Déu n'hi do.

A partir d'ara, l'actuació del govern espanyol tampoc podrà ser a les fosques. Hauran d'actuar amb més contundència i es destaparan més les vergonyes, els pinyolets, que diem a casa. A Fresno, un dirigent català em va ensenyar com un maletí d'un membre del Consell Superior d'Esports anava a les mans d'un president d'una federació sud-americana. I què hi deu haver a dins?, vaig preguntar, ingenu de mi.

Un full de ruta com el que ha proposat Mas només es pot abatre per terra, mar i aire. No n'hi ha prou amb les clavegueres de l'Estat o amb fiscals que ja no saben si autodefinir-se com a espanyols, catalans o barcelonins. La pressió perquè fracassi serà tan gran que obligarà sobretot els catalans a definir-se. Fa deu anys, moltes vaques grasses del país no només es van oposar al reconeixement del patinatge, sinó que van fer campanya en contra. Samaranch, per dir un nom a la babalà, es va negar a signar una carta de recomanació a la federació internacional perquè reconegués Catalunya. Hauria estat una arma definitiva per a alguns dirigents del consell executiu, obsessionats amb el reconeixement olímpic del patinatge.

Des de les antípodes del pensament polític, i fins i tot social, no tinc res en contra dels que lluiten per mantenir la indissolubilitat d'Espanya, començant pel senyor de Freixenet –l'anunci d'aquest any és de traca– i acabant per qualsevol anarquista llibertari internacionalista bolivarià. Però per molt alt que crideu, no ens fareu callar.