El canvi

Aquests dies es torna a par­lar del fallit pro­jecte de reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal de la Fede­ració Cata­lana de Pati­natge i de la famosa assem­blea de Fresno. Fa deu anys, l'estratègia que va apli­car Cata­lu­nya va ser per sobre de tot, la de la por de ser des­co­bert. Recordo el dia abans de l'assem­blea veient entrar l'advo­cat Jean-Louis Dupont a l'hotel en què s'havia de deci­dir tot. “Que hi fot aquest aquí?”, vaig pen­sar. Bé, doncs era la carta més ama­gada de totes del govern, cons­ci­ent que els diri­gents inter­na­ci­o­nals esta­ven can­vi­ant de posició per les pres­si­ons de Madrid, que en aque­lla ocasió va usar armes més efec­ti­ves que el Pequeño Nicolás.

Però anar d'ama­ga­to­tis res­pecte al teu adver­sari no t'asse­gura l'èxit. Així, alguna cosa ha can­viat si abans-d'ahir, un dia abans que es com­plis­sin deu anys d'aque­lla assem­blea, el mateix pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ja no par­lava amb la por de ser des­co­bert, sinó a cara des­co­berta, posant sobre la taula, amb tots els ets i uts, tota la pla­ni­fi­cació per arri­bar fins a la inde­pendència. A Madrid, els espies i el Cen­tro Naci­o­nal de Inte­li­gen­cia (és així com es fa dir) se'n devien fer creus. Tan­tes hores i diners gas­tats per esbri­nar l'estratègia dels polítics sobi­ra­nis­tes a Cata­lu­nya, i resulta que en una hora el pre­si­dent els explica fil per randa què farem els pro­pers divuit mesos. I sense eufe­mis­mes. El dis­curs inclou una crida directa als actors inter­na­ci­o­nals, que segu­ra­ment faran la viu-viu, però que en qual­se­vol cas ja es poden donar per ben assa­ben­tats de quin és el pla. Molts deuen pen­sar que els cata­lans, o el seu govern, és la cosa més kitsch del pla­neta. Anar cap a la inde­pendència amb un pro­jecte pacífic i democràtic sense que la “metròpoli”, citant fonts mili­tars, hi esti­gui d'acord. Déu n'hi do.

A par­tir d'ara, l'actu­ació del govern espa­nyol tam­poc podrà ser a les fos­ques. Hau­ran d'actuar amb més con­tundència i es des­ta­pa­ran més les ver­go­nyes, els pinyo­lets, que diem a casa. A Fresno, un diri­gent català em va ense­nyar com un maletí d'un mem­bre del Con­sell Supe­rior d'Esports anava a les mans d'un pre­si­dent d'una fede­ració sud-ame­ri­cana. I què hi deu haver a dins?, vaig pre­gun­tar, ingenu de mi.

Un full de ruta com el que ha pro­po­sat Mas només es pot aba­tre per terra, mar i aire. No n'hi ha prou amb les cla­ve­gue­res de l'Estat o amb fis­cals que ja no saben si auto­de­fi­nir-se com a espa­nyols, cata­lans o bar­ce­lo­nins. La pressió perquè fra­cassi serà tan gran que obli­garà sobre­tot els cata­lans a defi­nir-se. Fa deu anys, mol­tes vaques gras­ses del país no només es van opo­sar al reco­nei­xe­ment del pati­natge, sinó que van fer cam­pa­nya en con­tra. Sama­ranch, per dir un nom a la babalà, es va negar a sig­nar una carta de reco­ma­nació a la fede­ració inter­na­ci­o­nal perquè reco­negués Cata­lu­nya. Hau­ria estat una arma defi­ni­tiva per a alguns diri­gents del con­sell exe­cu­tiu, obses­si­o­nats amb el reco­nei­xe­ment olímpic del pati­natge.

Des de les antípodes del pen­sa­ment polític, i fins i tot social, no tinc res en con­tra dels que llui­ten per man­te­nir la indis­so­lu­bi­li­tat d'Espa­nya, començant pel senyor de Frei­xe­net –l'anunci d'aquest any és de traca– i aca­bant per qual­se­vol anar­quista lli­ber­tari inter­na­ci­o­na­lista boli­varià. Però per molt alt que cri­deu, no ens fareu callar.