Fa onze dies, Barcelona va rebre una sotragada en les aspiracions per reforçar la seva capitalitat esportiva. Els 27 integrants del consell de la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) van preferir les altres candidatures, la milionària Doha (Qatar) i la tradicional Eugene (Estats Units), i van deixar la capital catalana fora de combat en la primera votació per escollir la seu del mundial del 2019. Els dies previs a l'elecció hi havia optimisme entre els components de la candidatura. En tot cas, hi havia el convenciment que la seva proposta tenia moltes més cartes guanyadores enfront d'alguns inconvenients evidents de les altres dues aspirants. Els designis dels alts federatius, però, són inescrutables. El dia D al gegantí i luxós hotel Fairmont de Montecarlo, situat en un dels revolts més coneguts del circuit de la fórmula 1 i molt a prop del majestuós Grand Casino, el programa estava totalment detallat: a les 9 h, exposició de la delegació d'Eugene; a les 10 h, de Barcelona; a les 11, de Doha, i a la 1 del migdia, l'anunci de la candidatura guanyadora. La realitat, però, seria ben diferent.

Alguns dels integrants de la delegació barcelonina es van llevar ben d'hora ben d'hora i van aprofitar l'estada a la capital monegasca per fer una mica d'exercici. Ivan Tibau, el secretari general de l'Esport, i Carlota Castrejana, exjugadora de bàsquet, exsaltadora de triple salt, exdirectora general d'Esports de la Comunitat de Madrid i fins fa unes setmanes assessora del president del Consell Superior d'Esports, Miguel Cardenal, van predicar amb l'exemple i van recórrer íntegrament el traçat automobilístic, de 3,3 km. Desconeixem si durant el trajecte Tibau i Castrejana, tots dos de la generació del 73, van parlar d'alguns dels afers que enfronten les dues administracions, com ara les llicències úniques. En tot cas, l'estampa deuria ser singular tenint en compte que l'exatleta s'enfila fins a 1,88 m i l'exjugador d'hoquei no arriba a 1,70 m. D'altres vam optar per anar directament a esmorzar. En un hotel d'aquestes dimensions, amb 602 habitacions, dos restaurants, saló de convencions, piscina i casino, entre molts altres serveis, no era difícil desorientar-se. Un servidor va coincidir a l'ascensor amb Josep Miquel Piqué, director de l'Oficina de Creixement Econòmic de l'Ajuntament de Barcelona i un dels ponents de la candidatura per tractar els aspectes més innovadors del campionat, per la seva condició de vicepresident de l'Associació Internacional de Parcs Científics i Tecnològics (IASP). Sortint de l'ascensor, no ens vam resistir a esmorzar en una cafeteria amb unes magnífiques vistes a la Mediterrània. Era una bona manera de connectar-nos amb el Maresme, on residim tots dos, i començar la jornada amb energia positiva. Ens va sorprendre no coincidir amb altres integrants de la delegació barcelonina. Posteriorment, vam saber que el lloc estipulat per esmorzar era una immensa i insulsa sala interior. Tot això que hi vam guanyar.

Arribava l'hora de la veritat. Totes les delegacions, amb les seves millors cartes, van anar desfilant davant els membres del consell de la IAAF. A l'hora prevista per anunciar el guanyador, però, ni rastre de la convocatòria. El dirigents atlètics de les federacions afectades, Robert Hersh (Estats Units), José María Odriozola (Espanya) i Dahlan J. Al Hamad (Qatar) esperaven pacientment a les portes de La Salle d'Or mentre els seus companys deliberaven el nom de la millor candidatura. Amb la llarga espera ja s'intuïa que no hi hauria bones notícies per a Barcelona. Odriozola ja denunciava que una estratosfèrica proposta qatariana d'última hora havia destarotat totes les previsions i per les xarxes socials algun xeic ja anticipava la victòria de Doha. Els pitjors designis es van confirmar dues hores més tard del que estava previst.

L'alcalde Xavier Trias va encaixar la derrota amb esportivitat. Caldrà tornar-ho a provar el 2021. Ni la marca Barcelona, ni la capacitat organitzativa, ni algunes picades d'ullet al vicepresident de l'organisme, Sebastian Coe, van tenir aquest cop prou pes per convèncer el consell de la IAAF. Alguns diran que no es pot anar amb el lliri a la mà. En tot cas, també s'haurà de fer autocrítica i, si cal, exercir la sempre necessària tasca de lobby per a una altra ocasió.