“Yo adivino el parpadeo de las luces que, a lo lejos, van marcando mi retorno”, canta Carlos Gardel, seguint la lletra d'Alfredo Le Pera, en un tango, Volver, que no té, tal com s'ha dit, la nostàlgia com a tema, sinó l'abarrocat sentit tràgic de la vida. I dic barroc, perquè la tornada (“Volver, con la frente marchita, las nieves del tiempo platearon mi sien”) ens retorna els versos dels segles XVII i XVIII, en què els cabells de la joventut s'anuncien mudats en la decrepitud de la vellesa.

També s'ha dit que allò que propugnaven aquelles poesies era el carpe diem, traduït com l'exhortació a aprofitar el dia, en un sentit que ha fet tanta fama que costarà uns quants déus i ajuts extirpar de la il·lusió col·lectiva, perquè l'adolescència prolongada inserida ens els hàbits de consum ha mudat irremeiablement en un estat d'opinió voluble que es fonamenta en el cantó del llit per on es lleva l'audiència; i això ens ha dut a acceptar la llei de l'oferta i la demanda com una norma natural inalterable.

Les declaracions de Leo Messi a l'esportiu argentí Olé de dimarts va fer vuit dies, responen més a aquest estat que no pas a una intenció de marxar del Barça. En vam tenir una altra mostra sideral fa un parell d'anys quan Cristiano Ronaldo va dir que estava trist perquè no el valoraven. També aleshores, aquelles declaracions –que cal reconèixer més infantils que no pas aquestes– van ser enteses com un moviment al pany de la porta del club al qual havia retut fidelitat eterna.

“Sentir, que es un soplo la vida; que veinte años no es nada, que, febril, la mirada, errante en las sombras, te busca y te nombra”, entendre això com el futur que reviu el present que enyora és un tango, Lionel, tan barroc com les fintes que fas per fer el gol que intueixes.

Per molts anys, ara repeteixo, Leo, especialment, també, perquè et vagis fent gran sense perdre'ns.