Tot i que és el secret més poc discret de tota la història dels secrets, fins i tot difós per la reialesa espanyola, encara no és oficial, però està més que cantat que Fernando Alonso acabarà la temporada vinent a McLaren. Aquesta sembla que és, per a molts, la gran qüestió de la fórmula 1. Però no és sobre el punt que voldria posar l'accent en relació amb el pilot asturià. A Alonso, el considero un bon pilot que probablement es va deixar enlluernar per l'èxit. Ara serà difícil que es pugui reenganxar al capdamunt del podi, i el temps corre en contra seu després d'haver superat la trentena. Però, en tot cas, ja es veurà.

De la decisió d'Alonso m'interessa molt més el que ja és oficial, que ja no milita a Ferrari. Aquesta és, sens dubte, una magnífica oportunitat perquè l'escuderia italiana recuperi la identitat davant l'afició catalana. Al nostre país, el darrer lustre ha estat d'una certa decepció ferrarista. I té en el fenomen Alonso la seva explicació. Cal dir que la irrupció de Fernando Alonso en la fórmula 1, especialment després de la consecució del primer mundial, va provocar un impacte que va canviar la perspectiva en relació amb el mític campionat del món de velocitat. Perquè mentre l'afició a aquest esport sempre havia militat en base a les escuderies, a l'Estat espanyol s'incorpora el seguidisme a un pilot concret, evidentment, Alonso. I m'atreviria a dir que la major afició a l'automobilisme existent a Catalunya, forjada en les curses de Montjuïc primer i en l'efecte del Circuit de Catalunya després, provoca una confrontació en la manera d'entendre l'afició a la fórmula 1 entre Catalunya i Espanya. És a dir, mentre a Catalunya l'afició es defineix en funció de la fidelitat a una escuderia: Ferrari, Mercedes, Renault, etc., a Espanya el seguidisme és al pilot, bàsicament Alonso.

No vol dir que Alonso no tingui seguidors a Catalunya en les capes més superficials i nouvingudes de l'afició –fruit de l'efecte contagi de la resta de l'Estat–. Però a casa nostra existeix un gros d'afició de soca-rel, molts d'ells ferraristes, que es van incomodar amb aquesta onada alonsista que va engolir la seva escuderia, i s'han mantingut en estat letàrgic respecte a la seva afició en espera de canvis. Encara més quan Alonso, en plena línia ascendent, va assegurar que volia emular Ayrton Senna i guanyar tres mundials sense militar a Ferrari. En el segon es va desdir i va pujar al cotxe vermell. Ara, els aficionats catalans poden tornar a l'escuderia italiana, curiosament quan la botiga de Ferrari al passeig de Gràcia de Barcelona ha estat liquidada.

Pels ferraristes, el problema d'Alonso no ha estat no guanyar res aquests anys. Ferrari ha passat llargues èpoques sense cap triomf destacable i sempre ha mantingut els seus fidels. El problema va ser el desvirtuament d'una idea de la fórmula 1 que, per descomptat, enalteix els grans ídols: de Fitipaldi a Prost, de Schumacher a Vettel, però en què les escuderies tenen un pes històric. Alonso és una estrella que s'apaga creada per a una afició superficial. Ara tocarà buscar un substitut, i tot indica que es diu Carlos Sainz Jr. Amb aquest nom, de fusta no li'n falta, al noi.