El Comitè Olímpic Internacional (COI) afronta aquest cap de setmana una assemblea plenària clau per al seu futur. L'alemany Thomas Bach, president de l'organisme des del setembre del 2013 presentarà als seus col·legues un conjunt de 40 propostes que conformen l'anomenada Agenda 2020 i que, si s'aproven, significarà de fet l'inici del mandat de l'alemany. Bach ja fa més d'un any que és el president del COI, però l'està dirigint amb tot un seguit de normes heretades del mandat de Jacques Rogge (2001-2013) que, al seu torn, va ser força continuador de Josep Antoni Samaranch (1980-2001).

Thomas Bach va aconseguir la presidència del COI amb moltes d'aquestes propostes en el seu programa. Unes propostes que canviaran sensiblement la manera de fer al COI i a l'olimpisme i que, significa que, després de dècades en què en el COI i l'olimpisme han lligat els gossos amb llonganisses ha arribat l'hora de tocar de peus a terra. Bach proposa, entre altres coses, que les ciutats organitzadores puguin fer proves en altres ciutats, fins i tot fora del país; reduir a quatre les presentacions de les candidatures; fer prevaler la promoció de l'olimpisme per damunt de la generació de beneficis en els contractes de patrocini; eliminar el límit de 28 esports mantenint el total de proves i esportistes; fer un canal olímpic de televisió; relaxar els permisos d'ús de la marca olímpica amb finalitats no comercials; incloure en la Carta Olímpica la no-discriminació per orientació sexual –potser van una mica tard, oi?– com un dels principis de l'olimpisme; fer prevaler, a l'hora de triar les seus, l'ús d'instal·lacions ja existents i la construcció de seus temporals, entre d'altres.

Tot un seguit de mesures que el COI i l'olimpisme necessiten i que no fan més que confirmar que, com ha passat en tota la història, són les transformacions de la societat les que fa canviar l'olimpisme i no al revés. Bach no pot pretendre mantenir els projectes faraònics que va impulsar i facilitar Samaranch. Ho pot intentar fer, però la castanya seria monumental. El mandatari barceloní va saber adaptar el COI a la disbauxa econòmica que va provocar l'èxit de la gestió privada dels Jocs de Los Angeles del 1984 –permesa, a contracor, pel COI–, que va facilitar un allau de patrocinadors i que les cadenes de televisió estiguessin disposades a pagar el que fos per tenir els drets de televisió dels Jocs. Les vaques grasses es van acabar fa temps i la falta de ciutats candidates per als propers Jocs, ja
siguin d'estiu o d'hivern, ha encès els llums
d'alarma al COI. Moltes de les propostes de l'Agenda 2020 van en sentit contrari del que ha fet el COI durant els últims trenta anys. Calen noves mesures per als nous temps. La història també ens diu que el COI és un gran camaleó i que sempre ha sabut adaptar-se al que fes falta per sobreviure.