Unitat
El nostre país, petit i ple de campanars, és l'exemple màxim de la divisió metafísica entre cadascun dels ciutadans que l'habiten. Tots tenim al cap un model econòmic propi i intransferible, un concepte de la llibertat nacional –nacional d'Espanya o de Catalunya– diferent i complex, per complicar-ho més, i una alineació del Barça, o de l'equip que toqui, que difereix de la de la resta d'aficionats i sobretot de l'entrenador corresponent, que sovint no ens pot entendre de cap manera, com li va passar a Tata Martino. Catalunya és com la física, la difícil, no la de l'ESO. Cada català és una partícula subatòmica que es diferencia de totes les que l'envolten.
Un amic del Real Madrid em comentava la màxima amb què actuen a la casa blanca del futbol: “Simplement fem un bon equip i el Barça ja s'autodestrueix tot sol.” Hi ha hagut excepcions, però la regla és la regla. Aquesta és una teoria que es pot aplicar a la política. Espanya, un país històricament en fallida constant, no ha hagut de fer mai res perquè el problema català s'hagi mantingut sempre sota control. Nosaltres hem estat sempre la principal garantia de la unitat d'Espanya. Fins i tot durant la Segona República va ser impossible anar més enllà d'una autonomia pactada. I de què va servir? De res, perquè de guerra, de bombardejos i de tancs a la Diagonal n'hi va acabar havent igualment.
Que se sàpiga, doncs, que això que s'intenta fer ara, un camí conjunt cap a un escenari millor que l'actual, va contra la nostra naturalesa, que és l'autodestrucció en diversos graus i matisos. En la tradicional i interminable discussió entre Rousseau i Hobbes nosaltres som fills del segon.
Que les partícules subatòmiques que viuen en les trinxeres de l'esquerra donin la mà a les que es refugien a les zones altes de les grans ciutats és d'entrada una utopia que contravé el nostre principi general. Hi ha hagut prou conflictes en els últims segles per poder parlar de l'assaig i l'error com a mètode científic per certificar que la unitat (no la matemàtica sinó la conceptual) sempre és l'última frontera, i que mai no l'hem creuada.
Torno a la metàfora catalana per excel·lència, el Barça. Ni tan sols en el seu millor moment, quan va tenir el Madrid –o sigui tot un imperi mediàtic i econòmic mundial– amb el peu al coll, es va superar una divisió que anava molt més enllà de les discrepàncies sobre un model de club i de gestió. La condició humana més perversa, traduïda en el ressentiment, l'enveja i en un odi covat entre antics aliats, que és el més mortífer de tots, s'ha acabat imposant, com era d'esperar perquè ja ens coneixem tots, per sobre de qualsevol altra qüestió.
Amb aquests precedents i exemples pràctics ens les hem d'heure per trobar una fórmula perquè aquest país es desenganxi de la cadena de tots ben coneguda. La divisió permanent serà indestructible si només els convençuts amb una mateixa idea la fan seva. Si s'ha de fer una cosa excepcional, aquest projecte del qual estem tots tan cofois l'han de compartir des dels que lluiten contra el sistema capitalista fins als que el subjecten. Ànims, doncs.