L'assemblea del Comitè Olímpic Internacional (COI) debat entre avui i demà a Mònaco les 40 propostes que el seu president, Thomas Bach, els presentarà en el marc del que s'ha anomenat Agenda 2020 i que ha de suposar l'inici d'una nova manera de fer en l'olimpisme. Entre les 40 propostes destaquen les relatives a com han de ser les candidatures de les ciutats que aspirin a organitzar els Jocs Olímpics del futur. El COI vol que les ciutats candidates no facin les disbauxes econòmiques i de tot tipus que s'han fet en els últims trenta anys i que els projectes de les candidatures responguin a les necessitats de les ciutats a llarg termini en els àmbits econòmic, social, mediambiental i esportiu. També es premiarà l'ús d'instal·lacions ja existents i la construcció de seus temporals. Tot plegat davant la baixada en picat del nombre de ciutats que estan disposades a seguir les exigències dels cardenals olímpics.

Aquestes propostes del nou –va ser escollit el setembre del 2013– president del COI, Thomas Bach, han fet aixecar les orelles a algunes de les persones que van estar molt implicades en les candidatures de Madrid per als Jocs del 2012, el 2016 i el 2020. El president del COE, Alejandro Blanco –que també va ser el director de la candidatura del 2020– i els membres espanyols del COI Joan Antoni Samaranch Salisachs, Marisol Casado –presidenta de la federació de triatló– i José Perurena –president de la federació de piragüisme– han coincidit aquesta setmana a afirmar que tot el que ara proposa el COI era el que ells plantejaven amb la candidatura de Madrid 2020. Vaja, que ha dit si fa o no fa que Madrid es va avançar als seus temps amb la seva candidatura.

Potser sí que la candidatura de Madrid per als Jocs del 2020 respon al que ara aprovarà el COI, però tampoc té gaire mèrit tenir el setanta per cent de les instal·lacions fetes quan és la tercera vegada que et presentes i n'has anat fent en cada intent frustrat. No sé tampoc si es pot dir que gastar-se entre 8.000 i 10.000 milions d'euros per intentar aconseguir uns Jocs Olímpics és “adaptar els Jocs a la situació real d'un país” com va dir divendres Blanco. Que les ciutats guanyadores –Londres, Rio de Janeiro i Tòquio– tinguessin pressupostos superiors als de Madrid no fa que les quantitats gastades per la capital espanyola siguin menys indecents. També va parlar el fill de Joan Antoni Samaranch, que referint-se a les noves normes va dir: “Sembla que les haguem escrit nosaltres. Ens vam avançar.”

Imagino que Blanco, Samaranch Salisachs, Casado, Perurena i altres persones relacionades amb el frustrat somni olímpic de Madrid deuen ser fervents defensores de la legalitat, del respecte a les normes vigents en cada moment, com n'hi ha tants últimament a Espanya. Doncs que s'ho apliquin. La lluita pels Jocs del 2012, el 2016 i el 2020 es va fer amb les normes que hi havia en aquell moment. Ara seran noves, però no hi ha marxa enrere respecte al que ha passat. Ara que diuen que les noves condicions els afavoreixen, que tornin a presentar la seva candidatura avançada en el temps per a properes edicions dels Jocs. I que recordin que les normes que els van derrotar en tres ocasions no les va impulsar cap enemic de la “nació més antiga d'Europa”, sinó que es van fer durant el llarguíssim mandat en el COI de Joan Antoni Samaranch. Era ell qui ho volia tot de cinc estrelles, qui parlava de llegats i qui arrufava el nas quan li plantejaven fer instal·lacions provisionals.