La violència, més enllà de l'esport
L'episodi lamentable de l'assassinat d'un aficionat enmig d'una batussa entre bandes criminals associades al futbol ha tornat a fer saltar totes les alarmes de les autoritats esportives i dels mitjans de comunicació. De seguida, s'han proposat i es proposen innombrables mesures coercitives i sancionadores, com si el problema es pogués solucionar amb penes més dures.
Luis Enrique, en la roda de premsa posterior al derbi d'ahir, ironitzava sobre les mesures que proposen, per exemple, expulsar dels camps els aficionats que profereixen insults. “Si hem de fer fora tothom que insulti, igual ens quedem sense espectadors... i sense jugadors”, va dir l'entrenador del Barça.
Creure que la violència és un problema del futbol és un error que indueix a buscar solucions equivocades. Quan la violència arriba als estadis, és perquè ja ha impregnat la societat. La violència impune genera més violència. Milions d'aturats sense prestacions ni esperances, ancians desnonats, banquers estafadors, polítics corruptes i un llarg reguitzell d'exemples de violència necessàriament han de tenir la seva correlació en els espectacles de masses.
L'època més sagnant del hooliganisme britànic va coincidir amb l'apogeu de les mesures ultraliberals de Margaret Thatcher i només van minvar quan els desastres del thatcherisme van començar a superar-se.
Un exemple encara millor el tenim ara mateix a l'Argentina. Van voler eliminar la violència prohibint als aficionats dels equips visitants assistir als partits. En unes poques setmanes, les batusses i batalles campals van començar a produir-se entre diferents faccions de les aficions locals, perquè la violència està enquistada en la societat i els espectacles esportius només són un lloc on expressar-la. Ara, és molt freqüent veure a l'Argentina partits jugats a porta tancada, sense espectadors. Les solucions exclusives per a l'esport s'han demostrat inútils, quan la violència és present de múltiples formes en totes les capes de la societat.