La fal·lera d'eti­que­tar s'ha anar diluint fins a vola­ti­lit­zar-se. Ara, l'exer­cici de moda, i no em refe­reixo a cap àmbit en con­cret, però a tots en gene­ral, és el de pon­ti­fi­car. El d'alliçonar o impo­sar un cri­teri a la majo­ria, hi hagi un argu­men­tari ben ver­te­brat o s'entri amb calçador a còpia d'alçar més la veu que l'altre. Mediàtica­ment, en tenim un exem­ple infa­ti­ga­ble, com és la bipo­la­ri­tat entre Messi i Cris­ti­ano per atri­buir el reg­nat del fut­bol mun­dial. Defen­sors i detrac­tors de cadas­cun por­ten el debat al seu ter­reny, segons con­vin­gui, per demos­trar que el seu és el millor. I els que som ele­ments pas­sius del debat ho veiem amb per­ple­xi­tat, sense saber exac­ta­ment ni què s'ana­litza, ni en funció de què s'arriba a les con­clu­si­ons en favor de l'un o de l'altre. Perquè, què és ser el millor? El que fa més gols, el que resol més par­tits, el que té més efec­ti­vi­tat de cara a gol, el que repar­teix més assistències, el que con­di­ci­ona més el joc de l'adver­sari, el que per­met al seu equip gua­nyar més títols? Impos­si­ble de deter­mi­nar sense caure embri­a­gat per la sub­jec­ti­vi­tat, per la sim­pa­tia cap a un o l'altre, o als clubs als quals repre­sen­ten.

L'objec­ti­vi­tat té poca cabuda en el món de l'esport des del moment en què cada per­sona pot tenir, lícita­ment, una manera dife­rent de pair una etapa ciclista o un par­tit de qual­se­vol dis­ci­plina. A l'hora d'esco­llir el millor, el bàsquet sem­pre ha tro­bat una via pro­pera a la neu­tra­li­tat, com la valo­ració, el resul­tat de sumar els aspec­tes posi­tius i res­tar-los els nega­tius. Lògica­ment, no és fide­digne al cent per cent –no s'hi inclo­uen intan­gi­bles, com ara acci­ons d'ajuda defen­si­ves o d'acti­vi­tat per can­viar el ritme d'un duel–, però no hi ha marge per a la dis­crepància. La xifra és la que és al final de cada jor­nada –quan s'escull l'MVP d'una tem­po­rada, és una altra història i aquí sí que poden inter­ve­nir-hi més fac­tors, com ara la tra­jectòria de l'equip–, sense con­ce­dir ni una escletxa a dis­cus­si­ons insul­ses. Des de la pre­sent tem­po­rada en la lliga Endesa, i pre­nent l'exem­ple de l'Euro­lliga, s'hi ha introduït un fac­tor nou que, des del meu punt de vista, és dis­tor­si­o­na­dor. Obli­gatòria­ment la millor valo­ració ha d'anar acom­pa­nyada de la victòria per ser con­si­de­rada MVP. Si no és així, perd la nomi­nació en favor del segon, o el ter­cer, si també ha per­dut.

Si bé per norma gene­ral coin­ci­deix –la millor valo­ració i el tri­omf–, hi ha casos en què no. I és aquí on es genera la injustícia. Per què Akin­dele (Mon­takit) no va poder ser MVP de la jor­nada 5 en la lliga Endesa, després d'exhi­bir-se a la pista de l'Estu­di­an­tes (24 punts, 14 rebots i 35 de valo­ració)? Doncs, perquè el seu equip va per­dre. Per la seva part, ho va ser Davis Ber­tans (Labo­ral Kutxa), que també va fer un excel·lent par­tit con­tra La Bruixa d'Or (19, 10 rebots i 28 de valo­ració), tot i que el +20 final deixa al des­co­bert que pos­si­ble­ment no va ser tan deter­mi­nant per als seus, com Akin­dele. I el mateix va pas­sar en la segona jor­nada d'Euro­lliga. Gou­de­lock (Fener­bahçe) va ser esco­llit MVP amb 30 de valo­ració, gràcies a la victòria de l'equip turc a la pista del Turów; en canvi, no va tenir recom­pensa el par­tit immens de Mar­cus Willi­ams a Lituània (31) perquè l'Estre­lla Roja va cedir per 83-81, a Klai­peda. Sense ell, els ser­bis ni tan sols hau­rien pogut aspi­rar a la victòria. Lògica­ment, els can­vis són a fi de millo­rar i bus­quen pena­lit­zar els que es dedi­quen a engrei­xar estadísti­ques en par­tits ja resolts, però en aquest cas s'ha posat una pin­ze­llada addi­ci­o­nal que, sense ser atribuïble a un fac­tor sub­jec­tiu, pot arri­bar a des­vir­tuar una superba actu­ació sim­ple­ment perquè el seu equip no l'ha acom­pa­nyat. No és just. O quina cara ens hau­ria que­dat si Willy Her­nangómez hagués fet la millor actu­ació històrica d'un juga­dor tan jove (20 anys i sis mesos) i el Sevi­lla hagués per­dut? Doncs això.